27 maig 2020

Anar al contingut

En primera persona

Superpoders

Superpoders

Marina Sancho

"A ser feliç no s'ensenya amb paraules, llibres, sermons o classes particulars. L'única via és l'exemple"


Abans em proposava moltes fites en l’e­ducació dels meus fills. Pretenia ser una supermare: amorosa, pacient, en­grescadora, forta, equilibrada, proactiva i intel·ligent. Tenia previst, a més, transmetre’ls els millors valors i ensenyances: els volia fer responsables, competents, esportistes, generosos, comprensius, amb molta seguretat personal i grans propòsits a la vida. En el precís moment de donar a llum, però, una gran part dels meus objectius ja se’n van anar en orris: no vaig parir de la forma perfecta que m’havia imaginat, no vaig rebre el meu nadó com esperava i em feia moltíssim mal donar-li el pit. Les coses no sortien com jo volia. Les hormones fluctuaven i les meves em­ocions dansaven al seu ritme: tan ­aviat reia com plorava, com estava ansiosa o desconcertada. De nou, m’estava fallant a mi mateixa. En lloc d’estar fent salts d’alegria per tenir un nen sa entre els braços, només em preguntava quan seria la propera vegada que tornaria a dormir o quan marxarien totes les visites de casa. La meva maternitat va començar estant sulfurada amb mi mateixa.

El nivell d’insatisfacció no va fer més que incrementar a mesura que la meva experiència com a mare avançava. Ben bé era com si els meus fills haguessin nascut per demostrar-me com soc d’incompetent. No sé resoldre conflictes, no puc evitar que tinguin enrabiades al mig del supermercat, no puc frenar la seva espontaneïtat quan recorden a la meva tieta enmig del dinar de Nadal tot el que de veritat penso d’ella, no tinc cap pla perquè deixin de ser sempre ells els que facin les pitjors trapelleries de l’escola, no tinc cap poció màgica que els immobilitzi quan els portem  a llocs públics com els restaurants. Em sento impotent davant el seu enginy, la seva impertinència i el seu do de l’oportunitat. Tots els intents de tenir fills d’anunci han fracassat.

De manera que, incapaç de convertir-me en el tipus de mare que sempre havia somiat o que havia cregut que havia de ser gràcies al model transmès per la publicitat (una mare amb superpoders que pot amb tot sempre amb un somriure a la cara), vaig començar a reflexionar sobre quin tipus de mare necessiten realment els fills.

Una mare perfecta i completament entregada ha de ser com una bèstia sobrehumana que no pot fer més que frustrar els nens amb tanta diligència i superioritat. Els meus fills, per ser feliços, no necessiten una mare abnegada ni sacrificada. Ben al contrari, els cal una mare autèntica que viu de forma apassionada, que té aficions i necessitats que no dubta a satisfer. No els vull ensenyar a rendir més que la seva pròpia capacitat, a oblidar-se de si mateixos i a menystenir els seus propòsits reals. El meu objectiu és que siguin  prou agosarats per ser qui  realment són i no els importi el que es digui sobre això.

La lliçó més important

Les dones, i els homes també, pretenem ser moltes coses per al bé dels nostres fills. Però se’ns oblida, potser, la lliçó més important de totes: l’hàbit de ser feliços. I això no s’ensenya amb paraulesllibressermons o classes particulars. L’única via de transmissió és l’exemple. Així que, adults que m’esteu llegint, recordeu que la nostra missió fonamental és edificar la nostra pròpia felicitat.

Els meus fills han rebaixat fins a zero les meves pretensions de ser una mare ideal, fins a arribar al punt que la meva altra fita més important és existir. Certament, em limito a ser al seu costat i construir la meva vida amb tanta bellesa i felicitat com puc. M’estimo més que se’ls encomanin les meves ganes de viure amb llibertat que les neurosis d’una mare perfecta.

Temes: Família