Anar al contingut

SOBRE CÈL·LULES I GENOMES

Tan complicats, tan senzills

Salvador Macip

Ens creiem especials per haver assolit un nivell superior de pensament, però al capdavall 'construir' un humà no requereix res de l'altre món

Un dels moments claus de la nostra història va ser descobrir que tots els éssers vius estan fets de cèl·lules, que no som una sola entitat sense fronteres internes sinó un complex trencaclosques de peces molt diverses. Ho és clarament des del punt de vista mèdic, perquè ha permès entendre que un organisme deixa de funcionar correctament perquè ho fan algunes de les seves parts microscòpiques. Dit d’una altra manera, emmalaltim perquè les nostres cèl·lules emmalalteixen. Això ha resolt molts enigmes i ha obert la porta a l’era de la biomedicina, una nova manera d’entendre la salut que ens ha dut les teràpies dirigides, els tractaments moleculars o la medicina personalitzada. Són maneres diferents d’admetre que per curar un individu hem de solucionar els problemes de les unitats que el formen.
  

 Reconèixer que som com un cúmul de cèl·lules també és un punt d’inflexió des del punt de vista filosòfic. Adonar-nos que el cos humà es pot fragmentar en milions de petits mòduls independents, que tenen un sentit vital per si sols, aïllats del tot, ens ha permès encarar la nostra existència d’una manera més humil. Grans disquisicions sobre el pensament i la consciència, que havien ocupat llargues hores als savis de tots els segles, van canviar radicalment quan vam saber que el que ens fa humans està definit per unes neurones perfectament sincronitzades i interconnectades, regides per les mateixes normes que qualsevol altre fragment de matèria. Ja no ens cal buscar explicacions sobrenaturals al que la bioquímica i la genètica poden justificar per si soles. L’estudi del saber sempre ha sigut un exercici d’antropocentrisme, perquè els humans ocupem el vèrtex de la piràmide intel·lectual d’aquest planeta, però la biologia té aquesta habilitat de posar-nos al lloc on ens pertoca: ens permet descriure d’una manera física totes aquestes habilitats que sempre ens han fer sentir com si fóssim els escollits. 

Més d’una vegada he discutit amb un bon amic científic si hem de considerar l’ésser humà com la màxima fita de l’evolució. Tot depèn de quines definicions usem, és clar. Sens dubte, el fet de ser els únics éssers vius conscients de la nostra existència i la nostra mortalitat ens dóna un avantatge en moltes de les classificacions possibles. I també es pot argumentar que un ésser viu capaç de crear bellesa tan sols pel plaer que li ocasiona contemplar-la, llegir-la o escoltar-la juga a una lliga evolutiva diferent a tota la resta. Però si deixem de banda el nostre espectacular cervell i els beneficis que ens reporta, la resta és força comparable a tants d’altres prodigis que el temps i l’atzar han anat construint.
    

En aquest sentit, no som res especial. Hi ha molts organismes multicel·lulars que són preciosos exemples d’adaptació al seu entorn. I encara és més espectacular un element com un virus, perquè ni tan sols ens hem posat d’acord en si podem considerar si està viu o no, tan simple i tant exquisidament hàbil a l’hora de perpetuar el seu ADN per tot arreu. En comparació, la nostra carcassa és massa feble per subsistir en la majoria d’entorns del planeta sense ajuts artificials que en complementin les mancances. Els virus no tenen aquests problemes: ja eren aquí abans que apareguéssim nosaltres i continuaran sent-hi quan ens hàgim extingit. 

A més, l’aparent complexitat de la natura és a vegades més simple del que sembla, i nosaltres podríem servir de model per a aquesta paradoxa. El nostre genoma, el llibre d’instruccions que ens fa tan poderosos, no és ni de bon tros el més llarg que coneixem. Té 3.200 milions de lletres, mentre que la flor Paris japonica en té 150.000 i el pi 22.180. Són organismes teòricament més simples que nosaltres, però amb molta més informació dins les cèl·lules. I encara és més sorprenent que una ameba, feta d’una sola cèl·lula, ens superi a tots, amb 670.000 milions. També trobem l’exemple contrari: fa poc es va veure que uns fongs pluricel·lulars funcionaven perfectament amb un genoma de la mida del d’un llevat, molt més petit del que els pertocaria. L’evolució n’havia eliminat el que era superflu.
    

Això fa que ens preguntem quin és el mínim necessari de dades per aconseguir generar un microbi, una planta o un humà. ¿Fins a on es pot reduir la informació que realment cal per definir la nostra complexitat? Segurament molt més del que li agradaria al nostre ego. Ens creiem que som especials perquè hem assolit un nivell superior de pensament, però, al cap i a la fi, construir un humà no requereix res de l’altre món. 

Temes: Genètica

0 Comentaris
cargando