Carmela

¡Prou! Ja hem desaprofitat massa vides llepant esquers enverinats d’estricta actualitat: Inda, Sánchez, Villarejo, Puigdemont, Iglesias, Trump, Montoro, Rufián, Messi, Cristiano… i la suma dona zero. Sabem, per vistos i sentits, que cap d’ells –narcisos desdibuixats en el llac o en el pantà– vol saber res de nosaltres; d’una mateixa cantarella no poden brotar paraules noves (unilateral, urna, imputat, fitxatge, transparència, democràcia…). De tant repetir-les poden arribar a creure-se-les.

    

Decididament, si em donen a escollir entre les cares de la tele i els bisons d’Altamira (o les cares de Bélmez), em quedo amb els segons: almenys no es mouen. I si machadianament hagués d’optar per una veu entre les veus, ho faria pel silenci de Harpo i la seva estúpida botzina (¡moc!). Molt del que ens arriba pels mitjans de comunicació o reflexió (¡ó,ó!) fa fàstic, irrita, empesta i no convida al debat ni al futur. No és allò que tots siguin iguals (la intel·ligència està molt ben repartida; tots en tenim poquíssima); el que passa des de gairebé sempre i cada dia més és que tot és essencialment mecànic: l’apassionada carrera contrarellotge del hàmster contra la seva roda i el rellotge encallat de la seva íntima amiga marmota. Ens roben i ens agrada que ens robin el temps.

Veritat i bellesa

Dels laberints se’n fuig per dalt. Contra les males notícies i males maneres a la premsa, ràdio, televisió, xarxes… hi ha llibres, quadros, música, pel·lícules, obres de teatre que, tot i no ser d’autoajuda ni de proximitat (quilòmetre zero) ni figurar en les llistes dels més venuts ni ser novetat, no acaben d’estar malament. Novetat no és sinònim de contemporaneïtat. Hi ha un tal Shakespeare, per exemple, que a principis del XVII ja sabia de memòria tot el que ens està passant. Només podem refugiar-nos en la veritat i en la bellesa, tant si és un fugaç instant de llum robat dels tallers de Déu com una recreació humana.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

    

Potser part dels meus mals obeeixen al fet que visc en la més turística de les Barcelones, envoltat de botigues de cabells, ungles i draps, de tapes i pernil ibèric (¿d’on treuen tant porc cinc estrelles?), amb simpàtiques noies i nois que reparteixen pasquins per acabar d’una vegada amb el turisteig d’un atac de paella tòxica. Però no tot està perdut: a quatre passos de casa meva, a prop del Palau de la Música, hi és ella. Es diu Carmela, és negra, esvelta com una vela de mar o un ciri d’església i li estan bé totes les llums del dia, la tarda, nit i matinada. És obra de l’escultor Jaume Plensa. Si se senten perduts, com jo, vagin a veure-la, a acompanyar-la, a acariciar-la. Cura més que qualsevol llibre d’autoajuda i a sobre és gratis, com l’elegància.