El salari mínim de referència de 1.075 euros

El salari mínim va ser un èxit de les lluites obreres de finals del segle XIX i principis del XX als països de la Commonwealth. Després es va estendre pels continents americà i europeu. Avui al voltant del 90% dels països tenen establert algun tipus de salari mínim, ja sigui per la via de la concertació amb el sector empresarial o mitjançant llei. A Espanya es va introduir el 1963. I avui s’estableix que la quantia mínima que ha de rebre per llei una persona treballadora està fixada en 707,60 euros mensuals, suma clarament insuficient per garantir un nivell de vida digne. 

Recordem en aquest punt els efectes de la crisi financera en el mercat laboral del nostre país. Fragilitat, temporalitat i precarització defineixen bé el tipus d’ocupació que avui es crea.

En aquest escenari de generalització del precariat com a nova classe social, les famílies queden sotmeses a una inseguretat i angoixa que els impedeix afrontar amb certeses mínimes el futur, ja que l’economia del postcapitalisme, financera i especulativa, impedeix i bloqueja el desenvolupament d’un escenari econòmic sostenible a escala global.    

Aquest model s’oposa a l’estat de benestar, clarament laminat en països com el nostre, en què la recessió ha causat estralls en les classes mitjanes mentre que la riquesa es concentra amb desvergonyiment en poques mans.

Les persones socialdemòcrates i progressistes tenim l’obligació ètica de rebel·lar-nos davant d’aquesta situació. El salari mínim que recull la legislació espanyola és clarament insuficient. Però a aquesta obvietat hi hem de sumar un altre factor. El cost de vida és variable en funció del lloc on es viu. Així doncs, persones amb el mateix salari han de pagar quantitats diferents per adquirir serveis i/o productes que els permetin viure amb dignitat. No podem seguir obviant aquesta realitat. Per aquest motiu, més enllà del salari mínim, qual hauria de ser clarament revisat a l’alça a nivell estatal, hem d’impulsar la creació d’un salari de referència a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, com ja han implementat ciutats com Baltimore o Londres. I en aquesta direcció, com sempre, tornem a ser els ajuntaments i el teixit social els que aixequem la veu.

Les administracions locals hem sigut verdaderes forces de xoc contra la crisi assumint la continuïtat dels serveis públics que el Govern central i els autonòmics han abandonat o han deixat sota mínims després de les seves respectives retallades pressupostàries. I ho hem fet malgrat una legislació que ens ha tallat les vies de finançament i ha fet de l’austeritat extrema l’única mesura per combatre l’impacte de la recessió. Fins a l’extrem que avui els alcaldes i alcaldesses no podem decidir invertir en polítiques socials els estalvis que generem en els nostres pressupostos.

Els ajuntaments hem sigut i seguim sent en aquesta crisi els grans emprenedors econòmics amb polítiques de rendes i de redistribució. No només hem suplert l’absència de les administracions superiors, sinó que hem creat condicions per reflotar i dinamitzar l’activitat econòmica i la creació d’ocupació, i hem combatut la desigualtat que trenca la cohesió social. I no ens conformem amb un simple indicador quantitatiu de nous llocs de treball, volem garantir un salari digne, amb mínims de qualitat. Per aquest motiu, ja hi estem intervenint amb els instruments, no per modestos menys eficaços, de què disposem.

Normativa contrària

La contractació pública responsable és una forma també de fer política que pot utilitzar-se per a aquest fi, però també és cert que el context normatiu no ens afavoreix. L’actual normativa de contractes del sector públic i el seu projecte de nova norma en són un clar exemple.

Alguns ajuntaments, i sense perdre de vista l’escenari normatiu neoliberal que no compartim i que volem canviar, ja han posat en marxa mesures per fomentar la retribució d’un salari de referència de 1.075 euros per a les persones treballadores de les empreses adjudicatàries de contractes municipals. Al seu torn, l’AMB ja ha afavorit que aquesta mesura s’apliqui a les persones que participen en els plans d’ocupació i programes de formació. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Però no ens conformem amb això, volem anar més enllà i estendre aquesta mesura a la resta de persones treballadores de les nostres ciutats mitjançant la via de la concertació social. Alguns ajuntaments hem sigut pioners a firmar pactes per a l’ocupació i el desenvolupament social, amb els sindicats i el sector empresarial, que fixen les bases per al salari mínim de referència entre les persones treballadores de la ciutat. La nostra voluntat és que aquesta experiència sigui una realitat també a la resta de Catalunya i Espanya. 

(*) Firmen també aquest article: Jaume Collboni, Núria Marín, Antonio Balmon, Joan Callau, Pilar Díaz, Enric Llorca, Eva Menor, Lluïsa Moret, Josep Perpinyà, Esther Pujol, Antoni Poveda, Carles Ruíz i Raquel Sánchez.