A la felicitat en autobús

Últimament, si no tens un autobús per fer arribar a la població les teves idees, les teves manies o les teves obsessions, no ets ningú. Van començar els d'Hazte Oír, associació progressista com la que més, amb el seu vehicle ataronjat en què se'ns informava que, ens posem com ens posem, els nens tenen tita, i les nenes, cony (o una cosa així). Va contraatacar el Gran Wyoming amb el seu autobús verd esperança i les seves consignes progres en to humorístic. Després van venir els de Podem amb el seu 'tramabús', decorat amb les cares d'uns quants individus de moral discutible. I Santiago Abascal, de Vox, ja ha dit que està donant voltes a comptar amb el seu propi autobús. Ah, i a Barcelona, els busos municipals circulen des de fa uns dies amb uns anuncis a favor del referèndum d'autodeterminació referèndum d'autodeterminació contractats per alguna de les dotzenes d'associacions patriòtiques que patim a Catalunya (no recordo quina). Ara només falta que al carismàtic cupaire Josep Gargante, el dels artells tatuats a l'estil de Robert Mitchum a 'La noche del cazador', li deixin dibuixar una enorme estelada al vehicle que condueix quan no exerceix de regidor a l'ajuntament.

GANES DE MOLESTAR

Notícies relacionades

El fiscal investiga si l'autobús trànsfob ha incorregut en un delicte d'odi

Illa, malgrat Sánchez

¿A què ve aquesta estranya moda, absolutament física i corpòria, en una època dominada pel món virtual i les xarxes socials? Intueixo que les ganes de molestar d'una manera clàssica, que solen ser les més fiables, o de donar moral als que comparteixen el missatge proclamat. A mi tots aquest busos em semblen d'un tonto i d'un pueril que empudega, encara que defineixen a la perfecció qui els encarrega: Hazte Oír necessita popularitzar els seus missatges retrògrads; al Gran Wyoming, encantat de ser la bèstia negra de la dreta, no li va malament una mica d'autobombo disfressat de progressisme 'fetén'; Podem segueix a la seva: intentar convèncer-nos que no són un partit com els altres, que estan contra la secta (o ara, trama) i que no tenen res a veure amb els polítics tradicionals, encara que a molts ens sembli que només són un partit més, amb les seves bronques internes, les seves decapitacions i punyalades per l'esquena i la seva ànsia d'ocupar el poder ("Quítate tu pa ponerme yo", com cantava Celia Cruz); el pobre Abascal, davant l'èxit del seu partit, alguna cosa ha de fer per creure que existeix; i els del referèndum, simplement, són fidels a si mateixos: només tenen una idea al cap i la repeteixen en diferents suports.

Si hagués de triar un autobús especialment irritant, m'inclinaria pel de Podem, perquè em sembla el més cínic en la seva condició d''escrache' en moviment. Encara que els que apareixen al seu autobús em cauen gairebé tots fatal, hi ha alguna cosa en això d'assenyalar-los amb el dit que té molt de linxament virtual. I, sobretot, em rebenta el subtext: nosaltres no som com ells. Estic fins a la gorra de la suposada puresa de Podem, sobretot després d'haver assistit a la lluita fratricida, tan pròpia de la casta/trama, entre Iglesias i Errejón, i em semblen tan rancis i vells com el PP i el PSOE.