Google t'estima massa

Tornava de donar classe quan, a l’altura de Volpelleres, vaig sentir un diàleg al vagó del ferrocarril. «A mi és que llegir m’avorreix, la veritat», va dir una estudiant, mentre jugava amb la goma de la carpeta de la Universitat Autònoma de Barcelona, «en canvi, escriure em flipa». «¿Per què?», va preguntar el seu amic, que la devorava amb ulls àvids de coprotagonitzar tota l’autobiografia d’ella. Resposta: «Doncs perquè quan llegeixo no parlen de mi, però quan escric puc dir el que em passa i ser la prota».

A mi, que precisament em guanyo la vida escrivint, em passa just el contrari: m’agrada més llegir. I també escoltar, que en certa manera és una forma primitiva de llegir. És més, voldria ser el Laertes de Hamlet, a qui recomanen: «Presta l’orella a tots; però la veu, a pocs».

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Vaig pensar llavors en El filtro burbuja. Cómo la red decide lo que leemos y lo que pensamos, un assaig de publicació recent en què Eli Pariser planteja la idea que vivim en una bombolla de filtres on només entra allò que ens interessa. Explica que el 2009 Google va començar a personalitzar els resultats de les recerques. Des d’aleshores, si tu i el teu millor amic (i ja no diguem una senyora d’Indonèsia o un avi de Mauritània) poseu la mateixa paraula al buscador, els resultats seran diferents. ¿Per què? Perquè amb cada link que has clicat, un algoritme s’ha fet una imatge de tu perquè Facebook o Google puguin monetitzar amb la seva publicitat orientada les teves hipocondries o curiositats. Estrènyer els límits del teu món, servint-te anuncis i opinions a mida. Mark Zuckerberg, fundador de Facebook, va dir un dia: «Saber que un esquirol mor davant de casa teva pot ser més rellevant per als teus interessos que el fet que la gent es mori a l’Àfrica».

Tornem així a un univers ptolemaic en què el sol gira al nostre voltant. Així perdem empatia i no dubtem de les nostres certeses. Així pensem, en versos de Parálisis Permanente: «Me miro en el espejo y soy feliz/ y no pienso nunca nadie más que en mí/ Leo libros que no entiendo más que yo/ oigo cintas que he grabado con mi voz». Així creiem, com Tirèsies: «Només jo tinc raó. Els altres deliren».