Aiguamel

No sé si vostès han tastat mai l’aigua de Vilajuïga. Prové d’una deu que és a la Serra de la Verdera i ha estat lloada per metges i sibarites, per dietistes, artistes i cuiners. Pla va dir que «és considerada per al ronyó com la millor d’Europa». Té la quantitat justa de sals minerals i d’oligoelements per mantenir un equilibri corporal saludable, amb una elevada dosi de magnesi, que és un poderós antioxidant. Aquesta és la part científica. La part gastronòmica (perquè certament ho és) ens parla d’un gust especial, sense gas però amb un deix d’efervescència, mig somorta, mig apagada. No és una aigua esbravada sinó un líquid saborós que prové de la tel·lúrica persistència de

No sé si vostès l’han tastat mai, però en tot cas, si volen fer-ho, s’hauran d’afanyar. L’empresa embotelladora, centenària, ha tancat el negoci i ja només es dedica a gestionar el retorn dels envasos de vidre. L’alcaldessa de Vilajuïga ha dit «estem tristos», perquè és conscient que no només desapareix un negoci i uns llocs de treball sinó la identitat sencera d’un poble que tenia l’aigua com a bandera impol·luta i no gens insípida. A partir d’ara, beure aigua de Vilajuïga serà un luxe. Potser fins i tot hi haurà un mercat negre de contraban. Si encara en troben una ampolla, facin el favor de comprar-la. Desin-la al racó més il·lustre del seu celler. O millor: beguin-la, com si fos aiguamel.