Anar al contingut

Gent corrent gentecorriente@elperiodico.com

«Vaig pintar a l'escola el que pinto al carrer»

Mauricio Bernal

Quan arriben -somnolents- als matins, els alumnes de l'Escola Pia Luz Casanovas de Nou Barris (Barcelona) es troben des de fa uns dies que les parets blanques del vestíbul de l'entrada ja no són blanques, i comproven que han sigut colonitzades per una sèrie de dibuixos que parlen de temes d'actualitat com els refugiats o l'assetjament escolar. Els dibuixos són obra de Laura Castillo, una llicenciada en Belles Arts de 25 anys, últimament amb un peu i mig al carrer, és a dir: l'art urbà. L'escola volia dibuixos de contingut social; exactament el que La Castillo -nom artístic- pinta a l'aire lliure.

-Expliqui'm, ¿ja pensava a treballar al carrer quan estudiava Belles Arts?

-En absolut. Amb l'art urbà m'hi vaig trobar de sobte, no va ser una decisió. Simplement, va sorgir la possibilitat d'anar a un festival, fa un parell d'anys, i vaig dir: per què no.

-¿Quin festival?

-L'Ús Barcelona.

-¿Què va fer?

-Vaig intentar ser al més crítica possible. Era una obra sobre la massificació turística. En una lona enorme que hi havia en una de les entrades al recinte, al carrer de Pere IV, vaig posar: «Excuse me, do you know where is Poblenou?» Allà va començar la història de Laura amb l'art urbà.

-A una llicenciada en Belles Arts, ¿per què li va resultar seductor?

-Perquè no tenia res a veure amb el que havia fet. Jo era una artista que treballava en estudi i petit format, pintant en llenç o dibuixant en paper. El carrer és un altre món. Ara intento compaginar-ho, tot i que últimament tinc un peu més a fora que a dins.

-¿Sempre fa grafiti social?

-Sí... Gairebé sempre acabo igual. Penso que ja que és l'espai públic, he d'aprofitar i donar un missatge. Últimament estic amb el tema dels refugiats.

-¿Què n'opina?

-No m'agrada gens l'actitud que tenim. No som conscients de la situació. Sabem què passa però estem molt còmodes aquí i ja ens va bé que passi lluny.

-Digui'm, ¿on sol pintar?

-La majoria de les vegades en murs legals, on està permès. Treballo amb una aplicació anomenada Wallspot: t'hi apuntes i pots veure tots els murs que hi ha a Barcelona per pintar de manera legal. Per cert, soc de les poques noies apuntades.

-¿No hi ha gaires noies grafiteres?

-Quan vaig a pintar veig poques dones, i sempre som les mateixes. A Wallspot som el 4% de tota la gent registrada.

-¿A què creu que obeeix?

-No ho sé… Suposo que hi ha un cert estereotip, el rotllet del grafiter dolentot que només s'ajusta al perfil del tio. La gent pensa que només en fan els homes. Per això vaig agafar el cartell famós de 'We can do it' i li vaig posar un esprai a la noia. «We can do it».

-¿Com va ser l'experiència amb el col·legi? És molt el que fa habitualment, ¿oi?

-Doncs sí. Jo els vaig preguntar: «¿Què voleu?», i el Jordi, el director, em va dir: «Hem vist el que fas i ens encanta, així que sigues tu mateixa. Només tingues en compte que volem parlar dels refugiats, de l'assetjament, de la violència de gènere». Sí, en aquest sentit va ser senzill: va ser portar aquí el que faig al carrer.

-És l'entrada de l'escola. És una carta de presentació.

-És clar. Recordo que el director em va dir: «Volem portar realitats de les quals creiem que els xavals han de ser conscients». Tu entres i dius: aquesta escola m'està dient alguna cosa. Mires cap allà i veus un nen refugiat, mires cap a l'altra banda i veus: «Stop bullying»… I t'obliga a pensar en aquestes coses. Que és del que es tracta.

0 Comentaris
cargando