El ridícul d'ETA

Poques coses em semblen més reconfortants que el moment en què tots els partits es van unir per combatre ETA. Fins a aquell dia, la banda pegava doblement: assassinava i després, ens havíem d’empassar un espectacle polític infumable. Els abertzales justificaven els terroristes i assenyalaven objectius, el Partit Nacionalista Basc de Xabier Arzalluz es mostrava en ocasions equidistant i parlava de sacsejar arbres per recollir-ne les nous i els altres partits mostraven en públic les seves diferències estratègiques per plantar cara a ETA.

Això, afortunadament, es va corregir. Ho han fet gairebé tots tan bé que, quan fa uns dies hi va haver un episodi de terrorisme de carrer a Pamplona, la resposta va ser un rebuig general sense matisos. L’alcalde de Bildu va dir que era inacceptable. Punt. Sense peròs de cap mena. Aquest treball conjunt, tan atípic entre la classe política del nostre país, és el que ens ha portat fins on som avui, amb una ETA que fa venir vergonya cada vegada que ens recorda que encara no s’ha desarmat i que es resisteix a parlar de dissolució.

La societat està ben lluny d’aquella gentussa que va marcar la vida de tothom en més o menys mesura, començant pels qui van ser assassinats i pels seus éssers estimats, tan perjudicats, que no van tornar mai a ser els mateixos. Era un horror quotidià, durant una època gairebé diari.

El meu primer record d’ETA em porta als anys vuitanta. Una nit era al llit llegint un conte al meu germà petit quan es va produir un estrèpit enorme, seguit d’una forta tremolor. Era l’ona expansiva del cotxe bomba que acabava d’explotar a prop de casa nostra, a Pamplona. L’endemà, desenes de curiosos contemplàvem entre aterrits i incrèduls l’esvoranc a l’asfalt.

Notícies relacionades

ETA anuncia el seu desarmament unilateral per al 8 d'abril

Desarmament d'ETA: reaccions i últimes notícies, en directe

Després, vam tenir companys de col·legi amb familiars segrestats i en les nostres primeres sortides juvenils de cap de setmana, tan habituals eren els bars com els intents per arribar a casa entre pots de fum i pilotes de goma. Com a becària a la ràdio vaig cobrir l’assassinat d’un regidor. No oblidaré mai l’emoció que vaig sentir quan la gent va començar a aplaudir al pas del fèretre en homenatge a la víctima. Tampoc les nàusees que provocaven els d’Herri Batasuna en els plens posteriors als atemptats, en què culpaven els qui acabaven de morir. Al final, els botxins s’han quedat sols. En la meva opinió, encara que segurament en pocs àmbits trobem motius per a l’orgull, aquesta és una de les millors coses que hem fet com a país. La societat es va aixecar i va vèncer. Tots els morts eren els nostres morts.

És patètic

Per això ara, amb tot el que hem vist, amb l’horror que van provocar, és patètic que aquests individus encara ens parlin de desarmaments i dissolució. És probable que tinguin els seus mateixos frens interns, amb tants presos a canvi de res. Però en fi, als encaputxats que discuteixen si es desarmen o no l’únic que els diria és que val la pena deixar les armes, encara que només sigui per deixar de fer el ridícul. I també una altra cosa: foteu-vos.