GENT CORRENT
«El malalt entra aquí i se sent en un altre món»
És infermera de l'Hospital Vall d'Hebron, i allà ha muntat una sala on el malalt desconnecta de la seva difícil realitat.
El germen de tot això va ser una frase que va pronunciar el seu pare fa 10 anys, quan va ingressar a l'hospital víctima d'un ictus. «Un lloc tan gran com aquest -va dir- i no hi ha un lloc on desconnectar de la realitat que és un ingrés». A la infermera Rosa Maria Ricart li va quedar gravat, i quan, al cap del temps, va ser traslladada a la planta quarta de l'edifici (Unitat Esòfagogàstrica i de Cirurgia Toràcica), i va trobar una sala infrautilitzada, gairebé abandonada, destinada a emmagatzemar cadires i taules, va pensar que havia arribat el moment de complir amb el seu pare. La Vall d'Hebron compta des d'aleshores amb aquest agregat, aquesta mena d'insòlit tresor.
-¿Com va ser? ¿Ja tenia una idea del que volia fer?
-Més o menys, sí. Jo... Bé, em plantejava fer alguna cosa lúdica, que no costés res i que no generés soroll; que no molestés els altres malalts. I, sobretot -com el meu pare volia-, perquè el malalt pogués desconnectar. I em vaig trobar amb aquesta sala.
-Expliqui'm com la va posar en marxa.
-La veritat és que aquí tothom hi ha ajudat; jo dic que això és una oenagé de l'hospital. Primer, li vaig parlar de la idea a la cap de planta i ella em va recolzar. Llavors em vaig posar en contacte amb manteniment, i ells em van posar les prestatgeries, i em van aconseguir aquest televisor que hi ha aquí. L'equip mèdic porta llibres, la senyora de la neteja també, la gent de la cuina. Malalts que van passar per aquí segueixen portant coses. Miri, miri.
-¿Les vistes?
-És el millor. En un dia clar veus la silueta de les Illes. El malalt entra aquí i se sent en un altre món, fins i tot estant a l'hospital. Al final això també és com una illa, una petita illa de desconnexió.
-Sembla sobretot una sala de lectura. Pels llibres. ¿Els ha comptat?
-Doncs sí: en l'últim inventari en van sortir més de 1.200. Jo la veritat és que soc una mica lletraferida, llavors, més o menys el 60% dels llibres són meus, que els he anat portant en bosses, al metro. Però rebo moltes donacions. Ve per exemple el familiar d'un malalt, veu un llibre que li agrada, pregunta si se'l pot endur i quan el torna me'n regala 10 més.
-Un fons molt heterogeni, veig.
-Sí aquí hi ha de tot. Si busques, aquí trobes l'Alcorà, la Bíblia, llibres de plantes, d'animals, obres de Molière, les 50 ombres d'en Grey, revistes de la National Geographic, revistes d'història… De tot.
-¿I aquelles bicicletes?
-Ah, sí. Doncs miri: una me la va regalar l'associació Aire, una associació de persones amb trasplantament de pulmó, i una altra la unitat de rehabilitació de l'hospital. ¿Per què? Doncs perquè aquesta planta acull els trasplantats quan surten de l'UCI, i una de les meves tasques és reeducar-los, així que la sala també es va convertir amb el temps en aula educativa per als trasplantats.
-I veig jocs de taula, i llibres infantils, i cadires per a nens…
-Sí, els dissabtes venen molts nens i els agrada estar aquí. I els jocs són per a tothom. Jo dic que la sala serveix per a moltes coses. A la gent que està sola, per exemple, els que no tenen a ningú, els porto llibres a l'habitació perquè els etiquetin, i l'endemà els dic, vingui, anem a posar-los a la prestatgeria. Així tenen una il·lusió.
-¿Té nom la sala? No sé, sala de descans, sala d'oci…
-No en té, però en tindrà. Li posaran el meu nom, sala Rosa Maria Ricart Olsina. Sembla que posaran una placa a la porta.
-Carai. Deu estar contenta.
-Molt, em fa molta il·lusió.
Notícies relacionades-Doncs no m'estranya. Expliqui'm. ¿Què opina el seu pare de tot això?
-El papa… El papa va morir. No ho va arribar a veure.Molt dur això.
