El desigual llegat europeu d'Obama

El principal llegat per a Europa de la presidència nord-americana de Barack Obama ha sigut, primer, el restabliment de bones relacions transatlàntiques i el manteniment del compromís dels Estats Units en la defensa del continent, tot i el gir estratègic de Washington cap a l’Àsia i el Pacífic i els plans de reduir les seves tropes desplegades a Europa. I segon, l’acord nuclear amb l’Iran i el seu compromís en la lluita contra el canvi climàtic amb la firma dels Acords de París.

Després de la presidència del seu antecessor, George W. Bush, que va dividir Europa per la invasió de l’Iraq, l’arribada de Obama a la Casa Blanca va restaurar el respecte i la confiança dels ciutadans i els dirigents europeus en l’Administració nord-americana. Al finalitzar el seu mandat, Obama segueix comptant amb la confiança del 86% dels alemanys, del 84% dels francesos, del 79% dels britànics, del 75% dels espanyols i del 58% dels polonesos, i s’ha recuperat de la baixada soferta per l’escàndol de l’espionatge massiu nord-americà a les comunicacions electròniques dels ciutadans i dirigents europeus, segons Pew Research Center.

La ministra europea d’Afers Estrangers, Federica Mogherini, ha indicat que la Unió Europea (UE) pensa preservar l’acord nuclear amb l’Iran davant la intenció anunciada des del Partit Republicà de sabotejar-lo o rescindir-lo quan Donald Trump assumeixi la presidència dels EUA el 20 de gener que ve. «Aquest no és un acord bilateral. És un acord multilateral ratificat per una resolució del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. És en el nostre interès europeu i en l’interès i l’obligació de l’ONU de garantir que l’acord s’apliqui plenament», ha assenyalat Mogherini.

Malgrat el pla iniciat el 2012 per reduir en el 25% els efectius militars nord-americans a Europa i de les reiterades crítiques d’Obama als països europeus per disfrutar de la seguretat militar que brinda l’OTAN sense el cost que els correspon, Obama ha emprès aquest any un important reforçament de les forces militars a Europa i el Pentàgon ha quadruplicat el seu pressupost anual per a Europa de cara al 2017 a causa del temor que va generar la intervenció russa a Ucraïna.

Encara que Europa no era la seva prioritat, Obama s’ha distingit pel seu suport polític al projecte d’integració europea i fins i tot va arribar a irritar el Govern britànic per la seva vehement defensa de la permanència de la Gran Bretanya a la Unió. Obama també ha intentat infructuosament que la UE fos menys draconiana amb Grècia i que adoptés una política econòmica a favor del creixement, però ha xocat amb la inflexibilitat de la cancellera alemanya, Angela Merkel, i la seva política d’austeritat.

Davant de l’unilateralisme de l’Administració de Bush, inclinada a imposar el seu diktat, Obama ha apostat per un enfocament més multilateral com defensava la UE i ha donat l’oportunitat a Europa de tenir més implicació en la resolució de les crisis internacionals. No obstant, això ha coincidit amb la debilitat econòmica europea i la seva crisi política interna, que ha privat la UE de suficient cohesió i capacitat d’actuació efectiva en política exterior. Fidel a la seva doctrina de restringir la implicació exterior nord-americana, Obama va delegar en Merkel la gestió de la crisi d’Ucraïna i la pressió sancionadora contra Rússia.

La intervenció a Líbia

La intervenció militar dels EUA, la Gran Bretanya i França per enderrocar el règim libi de Muammar Gaddafi el 2011, a la qual es va oposar Alemanya, ha sigut el pitjor fracàs de la col·laboració dels EUA i la UE, perquè ningú tenia un pla per reconstruir l’estat i estabilitzar el país a partir de l’endemà, fet que ha conduït a l’actual caos de Líbia, segons reconeixen tant el mateix Obama com la UE.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Alguns països i dirigents europeus retreuen a Obama que no respectés les seves pròpies línies vermelles a Síria i no intervingués militarment quan el règim de Baixar al-Assad va usar armes químiques el 2013, però 'obliden' que la Xina i Rússia s’oposaven a una resolució de l’ONU que possibilités un atac després de l’experiència de Líbia i que el mateix Congrés dels EUA exigia pronunciar-se. La continuïtat de la guerra civil siriana revela la limitada capacitat d’influència diplomàtica dels EUA i Europa al Pròxim Orient i les seves potències regionals, i el terrorisme islàmic sorgit de la invasió de l’Iraq que pateix Europa mostra el tancament en fals d’Obama a l’aventura militar de Bush.

Mentre la UE aplaudeix l’obertura dels EUA cap a Cuba, la incapacitat d’Obama de tancar la presó de Guantánamo, el manteniment de gran part de la legislació repressiva de Bush i l’espionatge massiu nord-americà als ciutadans europeus (que continua) formen part de les expectatives defraudades.