Amable i digerible

Aquest és un país que bull quan es parla de llengua. La gramàtica, més que una ciència és una religió. Vull dir que té els seus tòtems, les seves esglésies i, sobretot, les seves sectes i faccions, que remouen cel i terra quan es tracta de discutir sobre els pronoms febles o els manlleus, o sobre la correcta manera d'escriure una paraula o de pronunciar-la. Quan surt una notícia sobre llengua, el país s'incorpora i alça la veu. Per això, quan es va saber que l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) estava preparat per anihilar el nombrós exèrcit dels accents diacrítics, la xarxa es va convertir en un camp de batalla. A favor i en contra de la nova normativa d'aquells accents que serveixen per distingir el significat de dues paraules que s'escriurien igual si no fos per l'accent. Tinc amics i coneguts a totes dues bandes de la polèmica, i hi ha veus assenyades que tant m'indiquen la necessitat de fer cas a l'IEC com d'iniciar una campanya en contra.

Però aquest no és el cas. El problema és la justificació de l'Institut. Separa en dos universos distants l'ortografia de la llengua, com si la primera no fos un satèl·lit de la segona, i abona la simplificació per tenir a l'abast un «català més amable i digerible». Els parlants actuals ens hem de sacrificar perquè futures generacions tinguin un accés més fàcil a la complicada digestió de la cultura. Un futur sense esforç. Com va dir Empar Moliner, «menú infantil per a tothom».