La teologia de la independència

Em pensava que la teologia de l’alliberament era la doctrina amb la qual el clero progressista de l’Amèrica Llatina havia plantat cara al papa Wotjyla en el seu suport a algunes revoltes contra l’statu quo. Ja no. Ara és la doctrina en construcció que explica com Catalunya serà independent en 18 mesos –tal com prometia el full de ruta de Junts pel Sí i la declaració del 9-N– sense arribar a ser-ne totalment. I els teòlegs treballen.

El president Puigdemont, que vol acostar la teologia a la realitat, va dir a l’entrevista de TV-3 que aquesta legislatura –en els 18 mesos més o menys– no hi hauria una DUI (declaració unilateral d’independència). Ha afegit últimament que el seu objectiu és deixar Catalunya a punt per a la independència.

Acciona amb suavitat el pedal del fre per endarrerir el xoc de trens, cosa complicada si, com diu la declaració del 9-N, es comencen a tramitar al cap de 30 dies les lleis promeses. En la meva ignorància suposo que el termini no corre des del 9-N (s’hauria incomplert), sinó des de l’elecció del president Puigdemont el 9 de gener. Però Marta Rovira, rigorista secretària general d’ERC que s’expressa amb zel missioner i un cert menysteniment als infidels, ha puntualitzat. La independència ens serà donada no després, sinó abans que es convoquin les eleccions constituents. Un desmarcatge del president que reivindicava un mandat democràtic (amb el famós 47,8%) per iniciar el camí cap a la independència, però no per proclamar-la, ja que havia de ser ratificada a les urnes per més del 50%.

Commoció entre els fidels. Però ràpidament dos aplicats teòlegs han unit doctrina. Oriol Junqueras –sempre amatent i que ara acumula la feina d’Andreu Mas-Colell de pagar les nòmines– ha aclarit en perfecta comunió (segons el meu modest entendre) amb Neus Munté, la portaveu, que abans de les eleccions constituents el que s’hauria de comunicar públicament seria una «declaració d’intencions». M’he quedat absolutament relaxat. Ningú pot ser encausat per intencions.

També em tranquil·litza que Junqueras explori una altra via indolora cap a la plenitud nacional. Advertir els mítics mercats que en el seu propi interès (com als aeroports) han de pressionar l’Estat espanyol perquè cedeixi. La independència catalana els beneficia. L’argument és lineal. Espanya té un deute massa elevat (el 100% del PIB) i com que no controla el dèficit es continua endeutant. Per això Junqueras interroga el corresponsal del Financial Times: «¿Què és millor per als mercats, tenir un únic interlocutor que ha demostrat que no és ni eficient ni creïble (Espanya), o tenir també un altre interlocutor (Catalunya) amb la seriosa determinació de ser alhora eficient i solvent?» Val més no posar tots els ous al mateix cistell. D’acord, però el corresponsal afegeix que aquesta teoria sorprendrà els bonistes internacionals que creuen que la ruptura d’un Estat és sempre una cosa negativa i que estan comprant bons espanyols a uns tipus d’interès molt baixos. Junqueras encara afirma que el banc públic català (que jo sàpiga fantasma) serà «l’interlocutor amb el Banc Central Europeu». I que Espanya acabarà empassant-s’ho «com va passar abans amb Xile, Mèxic, Holanda o Cuba».

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

¿On som? Sort que la premsa i la ràdio de Madrid estan entretingudes tramant l’assassinat de Pedro Sánchez al comitè federal de dissabte, o delectant-se al míting de Xàtiva en què Rajoy va exalçar l’avui famós Alfonso Rus: «Alfonso, t’estimo, cony; els teus èxits són els meus èxits».

¡N’hi ha per posar-se les mans al cap! ¿I si la solució fos demanar l’ingrés –d’Espanya i Catalunya– als Estats Units? Si no guanya Donald Trump, és clar, que es deu pensar que som mexicans.