Dues mirades

1
Es llegeix en minuts

Un dels moments més emocionants de les nits electorals és quan, en una situació d'empat, surt el candidat -el derrotat o el vencedor: sempre n'hi ha com a mínim un de cada, tot i l'empat- que assumeix la responsabilitat de pronunciar un dels tòpics més memorables de la política. Diu el candidat: «El poble ha decidit que ens havíem d'entendre». Diu, en realitat, que no té prou vots per governar i que, malauradament, haurà de fer pactes, però de fet apel·la a la personalització d'aquest ens informe que és el poble. El poble no ha decidit tal cosa. Un a un, els votants han exercit el seu dret i han optat per una determinada opció. No s'han posat d'acord per a l'empat, amb la intenció de «decidir» conjuntament res. La igualada ha estat ocasional, producte de les combinacions i els atzars impossibles de preveure.

És entendridora, però, la individualització d'aquesta cosa que en diem poble. A l'altra banda

Notícies relacionades

-i sempre amb un deix de menyspreu més o menys diluït- hi ha el polític que confon la justícia (la seva pròpia concepció de la justícia) amb la democràcia. Diu: «És una injustícia que X no hagi estat alcalde». Perquè s'ho mereix, perquè és molt bo, molt net, molt eficient. Però, ¿qui comet la injustícia? ¿Aquell poble sobirà que abans tenia raó i que fins i tot decidia l'empat i, doncs, la negociació? ¿Abans era un déu omni-

potent i ara és un inculte que no sap apreciar -ni recompensar- la bondat?