Anar al contingut

Els DISSABTES, CIÈNCIA

Una mirada dins de la ment

Salvador Macip

Les últimes investigacions demostren que els pensaments, les sensacions i les idees no són invisibles

Dir que el cervell humà és una caixa fosca plena de misteris insondables és un tòpic que de mica en mica va deixant de ser cert. Un exemple. Uns investigadors de la Universitat de Kyoto publicaven a la revista Science fa unes setmanes un mètode per analitzar el que ens passa pel cap quan dormim. Amb aparells de ressonància magnètica, eines que ja fa anys que s'utilitzen en medicina, havien gravat un mapa de les regions cerebrals que s'encenien en un moment donat del son. Llavors havien despertat els voluntaris i els havien preguntat què havien somiat. Després de correlacionar els patrons d'activitat neuronal amb les imatges que els descrivien, els científics encertaven amb un 60% d'èxit els continguts de somnis posteriors. Encara no és una «màquina de llegir somnis», com van proclamar alguns titulars, però sí una forma primitiva de deduir el seu contingut a partir d'informació que ha estat obtinguda amb tècniques d'imatge tradicionals.

Intentar desxifrar què hi ha dins de la ment d'algú és una obsessió molt antiga. No solament científica: s'han escrit milers de pàgines de ficció (jo mateix sóc responsable d'algunes) especulant sobre què passaria si poguéssim accedir als pensaments dels altres. Fins fa poc eren conjectures que requerien imaginació, però això està canviant a marxes forçades. De fet, l'article que hem esmentat no és el primer estudi funcional de neurones que d'una manera o altra es fica a l'interior de la nostra ment. Fa uns dos anys que, utilitzant sistemes similars, es pot deduir quin concepte està recordant algú, sempre que estigui tret d'una llista limitada d'opcions que se li ha donat abans. En el camp de les sensacions, en un estudi de l'últim número del New England Journal of Medicine es determinaven els patrons cerebrals corresponents a la resposta a diferents estímuls dolorosos, de relativament lleu a molt intens, cosa que permet predir amb un 93% d'encert si una persona experimenta dolor o no. Això ens permetrà quantificar el patiment sense necessitat de comunicació.

Són avanços interessants que marquen el camí que cal explorar, i els límits no paren d'eixamplar-se. L'octubre passat, uns investigadors belgues van comparar les ones que circulen per un cervell despert i un d'adormit, i amb això van poder mesurar l'activitat neuronal de persones en diferents graus d'estat vegetatiu. Es pot dir que van definir el patró elèctric que determina una cosa tan complexa com si estem conscients o no. Poc després es publicava un estudi funcional del cervell de 12 cantants de rap mentre improvisaven la lletra o bé en llegien unes altres d'escrites anteriorment. Així es va descobrir quines zones posem en marxa en moments que requereixen més creativitat. I fa uns dies, un altre article aparegut a Science ensenyava els canvis que provoca al cervell sentir una peça de música nova, i com això prediu si la persona està disposada o no a gastar-se diners per comprar l'MP3 en qüestió. ¿Què podem concloure de tots aquests treballs? Sobretot, que pensaments, sensacions i idees no són invisibles i que ja tenim càmeres, potser encara rudimentàries, per fotografiar-los.

A tot això hi hem d'afegir una nova eina, que la setmana passada presentaven uns investigadors de la Universitat de Stanford a la revista Nature. Es diu Clarity i permet estudiar les xarxes de neurones en el seu format tridimensional original. Eliminant amb aquest procediment els greixos que formen bona part de l'estructura del cervell, ara podem veure millor les neurones i com es connecten entre elles, cosa que alguns ja han definit com el «cervell transparent». Aquest mètode serà de molta utilitat per poder identificar les autopistes que proporcionen el substrat físic per a tota l'activitat que podem gravar amb les tècniques que s'han descrit anteriorment. Les possibilitats són il·limitades.

No ens queda més remei que acceptar la (per a alguns insostenible) tangibilitat de l'ésser. I és que encara ens costa fer-nos a la idea que qualsevol activitat del nostre cos, fins i tot les que pertanyen al misteriós regne de la ment, té unes arrels definides en el món físic. Des d'un punt de vista biològic, actes tan diferents com moure un braç o crear un poema tenen la mateixa base bioquímica encara que impliquin habilitats intel·lectuals en extrems oposats de l'espectre i, en un dels casos, úniques de la nostra espècie. Per tant, els processos que defineixen el pensament han de ser tan mesurables i quantificables com qualsevol altre. Els experiments que hem comentat avui es poden considerar com la prova que, d'aquí un temps no gaire llunyà, tindrem la capacitat de mirar, i potser manipular, què hi ha dins del nostre cervell. Haurem de veure quin ús fem d'un poder tan gran.

0 Comentaris