Pavarotti, 10 anys de silenci

Aquest estiu es van complir 10 anys de la desaparició de Luciano Pavarotti (Mòde-na, Itàlia, 1935-2007), un dels millors tenors de la segona meitat del segle XX. I l’aniversari ha donat a llum un nou recopilatori sobre el seu art: Pavarotti: el tenor del segle (Universal Music). El famós cantant sempre va somiar a acostar l’òpera a tota mena de públic i la seva visió àmplia de la música el va portar a cantar a grans estadis i places alienes a la lírica interpretant cançons populars, principalment del repertori italià. També va contribuir a trencar amb l’elitisme de l’òpera aliant-se amb Plácido Domingo i Josep Carreras en els concerts Els tres tenors, dirigits per Zubin Mehta.

Tot plegat està present en aquest nou àlbum que inclou dos compactes, a més a més d’un DVD amb el seu recital al Liceu del 1989 i amb el documental A voice for the ages (Una veu per a la prosperitat). El disc de música lírica recull àries com Nessun dorma, E lucevan le stelle i Ah! Mes amis, quel jour de fête! (famosa pels seus nou do de pit), i també una peça del Rèquiem de Giuseppe Verdi: Ingemisco. L’altre CD compta amb melodies com Nel blu dipinto di blu; Carusso, Non tu scordar di me i O sole mio, entre altres. I encara que la majoria són algunes de les seves millors interpretacions, el nou homenatge també recopila extractes del seu debut amb La bohème, el 1961, i un duo amb la mezzo Cecilia Bartoli, Suzel, buon dì. «Aquest recopilatori conté tot el món de Luciano, per això és tan important», assegura la viuda, Nicoletta Mantovani, segona dona de Pavarotti i mare de la seva filla petita, Alice.

«M’agrada que es recordi amb aquest àlbum el meu marit en el 10è aniversari de la seva mort. L’objectiu d’aquesta completa edició és expandir la missió de Luciano: portar la música a tothom i especialment l’òpera», afegeix, als seus de 48 anys, durant una entrevista telefònica des d’un hotel de Roma. Ella va ajudar a impulsar la Fundació Luciano Pavarotti després de la mort del cantant per mantenir viu el seu llegat, difondre l’òpera i promoure joves cantants. «Luciano sempre va cantar música lírica i cançons populars, i els dos vessants hi són en el recopilatori que conté tot el seu món. És una manera de mantenir viva la seva visió de la música i de portar l’òpera a un públic ampli».

Entrevistes reveladores

El DVD permet descobrir el pensament i la filosofia de l’inigualable tenor, enorme en tots els sentits i amb un do natural per impostar la veu, a través del documental A voice for the ages. «És important escoltar les entrevistes per comprendre la seva manera d’acostar-se a la música. A més, se’l pot escoltar actuant amb cantants pop». B. B. King, Barry Whyte, Stevie Wonder, Sting, Zucchero, Bryan Adams, Laura Pausini, The Corrs i molts més van participar a Pavarotti & friends, sèrie de concerts solidaris que va organitzar a la seva estimada Mòdena (Itàlia), entre el 1992 i el 2003. També va ser el primer cantant d’òpera a llançar-se a espais mai transitats abans per figures de la lírica amb actuacions al Madison Square Garden de Nova York i en icònics parcs com el Central Park novaiorquès i el Hyde Park londinenc.    

Mantovani assegura que el recital de Barcelona el 1989 també va ser molt important per a ell. «Va ser una manera de presentar l’òpera com a ell li agradava. Luciano sempre deia: ‘Molta gent no estima l’òpera perquè no la coneix prou. Però si la coneguessin segur que se n’enamorarien’». No li costa reconèixer que ella va ser precisament una d’aquelles persones que van descobrir la lírica gràcies a ell. «Jo no sabia gens d’òpera quan el vaig conèixer. Amb ell vaig aprendre a estimar-la», recorda aquesta dona, 36 anys més jove que Pavarotti, que va començar treballant com la seva secretària.

Pavarotti

El tenor va marcar una època i un estil. «Luciano mai va ser convencional. Una de les característiques que el van fer únic i famós, més enllà de la seva increïble veu, va ser l’obertura de mires. Mai va fer diferències entre els gèneres musicals, entre la música culta i la resta. Només diferenciava entre música bonica i lletja, sense importar-li si era òpera, pop o electrònica. Sempre es va mostrar disposat a escoltar coses noves i a descobrir altres tendències». Tampoc va tenir por, recorda la viuda. Ja no tenia res a demostrar quan als 60 anys va decidir posar-se a prova i debutar en un nou rol escenificant Andrea Chenier. «Llavors ja tenia una carrerassa a l’esquena, no tenia res a demostrar, però es va voler arriscar amb una cosa nova. Ell era així, li agradava provar d’innovar». En aquest sentit, la imatge triada a l’interior del nou recopilatori,  posant les mans al voltant de la boca, com si fossin un altaveu per llançar una bona nova, és per a ella un fidel reflex de l’esperit de Pavarotti. «Aquesta foto forma part de la seva personalitat. Sempre va ser positiu, alegre i bromista».

Notícies relacionades

De cap fàbrica de vinils a Espanya a tres

La generació de l’‘streaming’ ressuscita els discos de vinil

No sabria dir què ha sigut el més difícil d’assumir després de la seva pèrdua, el 6 de setembre del 2007, quan un càncer de pàncrees va acabar amb la vida del cantant a casa seva, a Mòdena, convertida en museu. «Tot ha sigut difícil perquè era el meu marit i el pare de la meva filla –subratlla–. Va ser un mestre de vida i un amic extraordinari. El més bo que tenia Luciano és que feia sortir el millor dels altres. Vaig tenir la sort de trobar-lo. En presència seva un era més bona persona, aconseguia sempre concentrar-se en la part positiva de la gent. Ell em va ensenyar a fixar-me només en les coses boniques. Si et dediques a criticar, tu mateix et contamines; en canvi, si intentes veure les coses positives, t’enriqueixes com a persona, et fas millor».

Malgrat que entre ells la seva cançó sempre va ser La mia canzone al vento, a casa, en canvi, no el va sentir cantar gaire. «El que a ell li encantava era xiular. Era bravísimo. Tant, que hauria pogut gravar un disc», assegura Mantovani mirant enrere. H