Gertrudis: "L'hàbit de barrejar és aquí per quedar-se"

Fa poc més d’un any que Gertrudis va reaparèixer amb Ara volo alt, potser reclamant el seu lloc en una escena mestisso-festiva revitalitzada amb noves bandes d’èxit. El grup de la Garriga fa un «punt i seguit», diu, en la gira de presentació del disc amb un concert, aquesta nit, a la sala Apolo (21.00 hores), del qual s’han venut totes les entrades. Una nit plena de còmplices: hi seran Joan Miquel Oliver, Doctor Prats, Adrià Salas (La Pegatina), Guillem Solé (Búhos), Roba Estesa, l’Orquestra Vozes i els anomenats violinistes all-stars (membres de Blaumut, Las Migas, Ebri Knight i Hora de Joglar).

–Serà un no parar de convidats. 

–Xavi Freire: Hem intentat vincular al concert tota la família de músics amb qui ens hem anat trobant tot aquest any en concerts i festivals.

–¿Quin és el balanç d’aquest any de gira amb disc nou?

–Xavi Ciurans: Quan vam tornar no sabíem en quina lliga anàvem a jugar. Hi ha molts grups nous que han triomfat. Vam ser prudents. Però no hem tingut ni tan sols temps de fer la reflexió sobre això. 

–X. F.: Ha superat les expectatives. Hem fet més de 40 concerts i tot fa pensar que l’any que ve recollirem el que hem cultivat el 2017. 

–Edu Acedo: El 2012 vam parar per necessitat d’oxigenar-nos i veure’ns des d’una distància, una altura: per això el disc es titula Ara volo alt.

–Veure que grups nous seguien amb èxit l’estela de la revetlla i el mestissatge, ¿els va animar a tornar? 

–X. C.: Ens hem sentit esperonats per aquests grups, i a la vegada sembla que nosaltres els donem alguna cosa, de manera que ens impulsem mútuament. El tipus de música que fem tots convida, per la seva mateixa naturalesa, a barrejar-te i col·laborar. 

–X. F.: Ens hem aprofitat d’aquesta nova fornada, amb què coincidim al pensar en un món diferent, i que ha obert una mica més el ventall de públic. Hem compartit escenari amb Txarango i La Pegatina, però també amb grups pop com Els Amics de les Arts, i això ens agrada.

–¿S’identifiquen, per exemple, amb el fons poètic d’Oques Grasses? 

–X. F.: Ens recorden a vegades les lletres dels nostres inicis, aquell món una mica surrealista, creat amb imatges i escenes.

–X. C.: Encara que això també ho fa l’Adrià [Salas], de La Pegatina.

–En el fons, ¿són tots hereus de l’Orquestra Plateria? 

–X. C.: Sí, i potser més de La Salseta del Poble-sec en el nostre cas. Aquestes orquestres venien al teu poble i t’ensenyaven tot el que passava pel món, i anaves obrint unes portes: al rock’n’roll, a la cúmbia, a la bachata. Nosaltres, igual que, per exemple, Carles Belda, que també és del Vallès, sentim que potser no hem tingut unes arrels molt fortes a casa i les hem anat a buscar a altres llocs. Cosa que l’home blanc sempre ha fet: els nord-americans van anar a buscar la música negra. A partir d’aquí vam desenvolupar un estil de vida: ens posàvem un xandall i a la vegada ens agradaven les sardanes.

–¿A la música de ball li falta prestigi intel·lectual? 

–X. C.: Hi ha artistes que juguen a tenir una aura, a intel·lectualitzar, i fan una música que transmet una idea d’escolta’m, no em ballis. No em treu la son això, però és cert que hi ha compositors que no tenen un gran reconeixement pels seus textos i que són grans lletristes: el Joan Garriga [La Troba Kung-Fú] és boníssim, i l’Alguer Miquel [Txarango], i el Josep Montero [Oques Grasses]… Encara que no els donin premis.

–A Ara volo alt hi ha moments introspectius. 

–X. C.: Com Tan lluny de tu, que està inspirada en Mujer que no tendré, de Pedro Guerra. I altres cançons són molt viscerals, com Amic del sud, que va sortir quan es van fer les grans manifestacions pels refugiats, des del punt de vista no tant de denúncia social, sinó preguntant «¿com t’ho faràs ara?», «¿quin és el teu lloc?»…

–A l’Apolo reuniran violinistes de diverses bandes. ¿Una reivindicació de l’instrument? 

–X. A.: El violí és minoritari en el pop, tot i que cada vegada menys. A mi m’agrada molt la música balcanicogitana, és una flipada, encara que costa molt tocar-la. No m’importaria anar a passar una temporada allà per aprendre’n més.

–La samarreta segueix sent la seva cançó més popular. 

–X. F.: No crec que deixem de tocar-la mai, encara que últimament Tan lluny de tu l’està desbancant. 

–X. C. La versió amb Lamari [Chambao] hi ha tingut bastant a veure. És una cançó en català i molta gent de fora ens està dient coses boniques. És sorprenent. I guai.

–¿Tenen la sensació d’estar arribant a un públic nou? 

–X. C.: Sí, d’haver perdut el control respecte al públic. Abans sentíem un feedback clar del nostre entorn i amics, però ara molts potser tinguin fills, obligacions…, i et trobes amb una audiència al davant que no coneixes del tot. Hi ha una regeneració, i és guapo que això passi.

–El mestissatge de revetlla sembla haver suplert el pop a Catalunya pel que fa a la capacitat d’atraure un públic ampli. ¿Ho veuen durador? 

–X. F.: L’hàbit de barrejar coses cadascú a la seva manera ja ha calat i és aquí per quedar-se. De fet, Txarango va aparèixer quan Manel i Els Amics de les Arts estaven a dalt. 

–E. A.: El seu primer disc va ser una glopada d’aire fresc. I aquella època del pop va ser molt intensa i guai, ¿eh? 

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

–X. F.: El que és fantàstic és que una cosa no substitueixi l’altra, i ara es pot programar els uns i els altres junts al mateix festival. 

–X. C.: Per sobre d’això ha quedat un pòsit que ja no marxa ni amb aiguarràs: l’hàbit d’escoltar coses que són d’aquí.