Maldita Nerea, confiança mútua

Butaques fora, aquest dissabte a la sala Barts, i la pista lliure perquè el públic de Maldita Nerea pogués sentir-se a gust, ballant, corejant, emfatitzant amb les mans i les celles aixecades aquelles lletres escrites en segona persona del singular. «Tu mirada me hace grande», va cantar Jorge Ruiz«Tu mirada me hace grande» en una de les peces estrella de la nit, buscant refugi en el seu paper d’ídol discret, que atribueix a qui el mira el poder de convertir-lo en algú especial.

Això de cantar és un dir: Ruiz entonava amb correcta cal·ligrafia les cançons i es retirava del micro tan aviat els, les, fans entraven en tromba, fent-se seva cada estrofa i alliberant-lo d’una funció de vocalista carismàtic que diu que no persegueix. Encara que el millor líder potser és el que no ho sembla, i el cantant i compositor murcià va actuar a la seva fugissera manera com el seductor perfecte, el que aconsegueix que l’auditori s’identifiqui amb el seu missatge sense que se senti objecte d’una cerimònia de seducció. Perquè vol i perquè sap que entre un costat i l’altre de l’escenari es construeix alguna cosa més gran que la suma d’unes cançons.

El test del cant

En els concerts de Maldita Nerea, la música és aquell material amb el qual tots pugen un esglaó per disfrutar d’un estat emocional compartit, encara que sigui a vegades a cop de clixés poètics: la bondat del missatge és més poderosa que les referències pel·liculeres a abraçades, soledats i oïdes necessitades de paraules reconfortants. Ruiz va assenyalar que assistien al Festival del Mil·lenni «travessant el desert i l’univers», i va donar al públic el poder de fer i desfer sobre les seves decisions. Al presentar les noves cançons, les 11 del recent disc Bailarina, va avisar que les que no fossin cantades pel públic «ens aniran abandonant a poc a poc».

Notícies relacionades

Jorge Ruiz (Maldita Nerea): "Només vull que cantin les meves cançons"

¿Val la pena?

Esperonat per aquesta expectativa, el cor popular va acompanyar una a una aquelles composicions d’estrena, com Cuando todas las historias se acaban o A quien quiera escuchar. Peces establertes en uns codis pop diàfans, lineals, sense dobles fons ni complexitats harmòniques, subjectes a una melodia que qualsevol pot taral·lejar o xiular. Intercalats, hits com hits No pide tanto, idiota aquella composició en què Ruiz aconsella al seu amic que faci el favor de prestar una mica més d’atenció a la seva nòvia, que li escrigui la seva cançó i la inviti a tocar-li el cor. ¿Ha nascut potser l’adolescent que pugui ser insensible a un missatge com aquest?

Melodies de primer de guitarra en tutorial de Youtube, consells d’amic i una invitació final al moviment rítmic a Bailarina, Maldita Nerea goes to disco deixant pel camí un rastre d’èxits estranys, com la filosòfica El secreto de las tortugas. Mostres del prodigi de Maldita Nerea, de com un paio amb limitats coneixements musicals ha donat forma a una història de confiança mútua amb el públic a través, precisament, de la música.