MIRA Festival, noves aventures en alta fidelitat

Com haurien de fer tots els festivals, el MIRA ordena el seu cartell de menys a més velocitat, arrencant amb els artistes més lànguids i acabant en la mákina il·lustrada. Dissabte, a la Fabra i Coats, la tercera i última jornada gairebé va arrencar amb l’ambient panoràmic de Dedekind Cut, l’artista trotagèneres que abans firmava com Lee Bannon. Gestos de complicitat clars al més eteri Ryuichi Sakamoto, però també a 49ers o Elvis Presley, arribats a la barreja com psicofonies capturades gairebé sense voler.

    

El cas del tòtem experimental William Basinski és enganyosament estàtic: com un riu de so, sembla no canviar quan en realitat no deixa de fer-ho. Sigui com sigui, l’autor del mític The disintegration loops va insistir amb bon judici que ens asseguessim, per així poder apreciar millor, en profunda concentració, les llargues peces en subtil però constant transformació del seu homenatge a Bowie A shadow in time.

SOROLL I MÚSICA

La jornada va començar a guanyar ritme amb l’equip de folk ritual format per Shackleton i la cantant Anika, als quals se sumen sobre l’escenari Raphael Meinhart (percussió) i Takumi Motokawa (teclats). Cançons de pols tribal amb veus estoiques; fàcils d’imaginar com a banda sonora alternativa del film de culte dels 70 El hombre de mímbre. Easy listening en comparació amb el post-grime maximalista de Visionist, però, sobretot, la crua experiència d’Emptyset, que se serveixen de freqüències extremes per explorar la relació entre soroll i música. Com cantaven Pulp: «This is hardcore».

ELECTRO BRUTAL

L’element pop va ser més fàcil de trobar a la 3D Sound Room, on Kelly Lee Owens va oferir una sessió (no va poder ser directe perquè va perdre una maleta) amb bones dosis de tornades; Essaie Pas van llançar en directe un electro brutal però carregat de ganxos melòdics, i Voiski va proposar post-trance de frasejos contagiosos.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

    

A la Main Room, i ja prop del final de la jornada, es va poder disfrutar d’una accessible sessió del veterà Mike Paradinas, més conegut com µ-Ziq. Escurçant distàncies entre el seu passat drill’n’bass –joc de paraules entre drill (trepant en anglès), i drum’n’bass– i un horitzó pop d’intensitat japonesa, va fer ballar el públic possiblement com ningú en aquesta edició del MIRA. Ajudaven a entrar en fase de deliri els visuals sincopats de Florence To, apostada a l’escenari just al costat de Paradinas, compartint els focus. Música i art visual en càlida confraternització: així podria resumir-se aquest gran festival.