Anar al contingut

FINS AL 25 DE FEBRER

La comèdia humana de David Hockney

L'artista britànic captura al llenç la personalitat dels seus models, amics, familiars i coneguts, en l'exposició '82 retrats i 1 bodegó', que inaugura el Museu Guggenheim de Bilbao

Anna Abella

LUIS TEJIDO

zentauroepp40873665 graf092 bilbao 09 11 2017 vista general de la exposici n171109135129
zentauroepp40804536 icult david hockney exposicion del museo guggenhein de bil171103195715
zentauroepp40804547 icult david hockney exposicion del museo guggenhein de bil171103195749
zentauroepp40804501 icult david hockney exposicion del museo guggenhein de bil171103195702

/

Entrar a la gran sala del Museu Guggenheim de Bilbao que acull l’exposició 82 retrats i 1 bodegó és com colar-se en una festa en que els seus 82 convidats conformen el món i la societat que envolta el seu autor, David Hockney. Tots ells són amics, coneguts i familiars de l’artista britànic que semblen a punt de sortir dels respectius llenços per escenificar una «celebració de la humanitat», per les «complexitats» individuals i «la intensitat psicològica» que transmeten, com apunta la comissària Edith Devaney, o, com li agrada definir-la al mateix pintor, una «comèdia humana».

És una «instal·lació concebuda com un conjunt d’obres» en què se succeeixen cronològicament 82 retrats verticals, tots del mateix format i mida, amb un intens fons blau i verd, amb els models asseguts a la mateixa cadira. Un veterà Hockney (1937), avui de 80 anys, va començar a realitzar-los el 2013 a Los Angeles. Allà havia tornat, des del seu York-shire natal, després d’haver patit un lleu ictus i haver-se enfonsat després de la mort d’un jove treballador del seu estudi a Anglaterra. Una tragèdia que també va afectar molt un dels seus íntims col·laboradors, Jean-Pierre Gonçalves de Lima, protagonista del primer retrat de la mostra i qui el va ajudar en la planificació de la seva anterior i celebrada exposició, de paisatges, que el Guggenheim va allotjar el 2012.

A Gonçalves de Lima (que després reapareix mirant a l’artista en un dels últims retrats) no se li veu la cara perquè s’agafa el cap amb les mans i recolza els colzes als genolls, enfonsat, desconsolat, desesperat. «Reflecteix les pròpies sensacions de Hockney llavors. Té molta intensitat emocional. Veure els seus sentiments va desencadenar el procés de plasmar el seu propi problema emocional. El va veure gairebé com un autoretrat –assenyala Devaney–. Ell sempre em sol enviar fotos al mòbil. És fantàstic llevar-se al matí amb una imatge seva. I feia cinc mesos que no me n’enviava cap fins que vaig rebre la d’aquest retrat». Havia tornat a agafar els pinzells amb l’energia «d’un jove de 30 anys». Aquell llenç va ser el primer de 90; després en va concentrar 82 en la mostra, que coorganitza la Royal Academy of Arts de Londres i que es podrà veure fins al 25 de febrer.
    

Entre els seus models hi ha amics famosos com el filantrop Jacob Rohschild però també el seu dentista, el seu massatgista o l'home que cada setmana anava a rentar-li el cotxe

Cap dels retrats és d’encàrrec. Va ser Hockney qui va invitar que posessin per a ell durant tres dies, sense que cap s’hi negués, amics, familiars (com la seva germana Margaret i el seu germà John amb la seva dona), la seva exparella Gregory Evans i gent del seu entorn, des del seu dentista fins al seu massatgista o el que cada setmana anava a rentar-li el cotxe. Alguns dels retratats són famosos, com el filantrop Jacob Rothschild (tan ocupat que només li va poder concedir dos dies de posat), l’extravagant còmic Barry Humphries («amb la seva brillantor als ulls» i pantalons de color rosa), l’artista John Baldessari, l’arquitecte del Guggenheim, Frank Gehry, o els galeristes Larry Gagosian Dagny Corcoran.

I, als seus llavors més de 70 anys, va treballar amb cada un «durant set hores al dia, amb una concentració extraordinària, dret, movent-se molt», afegeix la comissària. Dinava amb ells i parlava amb ells en les pauses. I mentre pintava, de retorn a l’acrílic, es basava en «l’observació pura per mostrar el caràcter i la personalitat de cada un, la seva psicologia, veient per exemple, com col·locaven els peus». «Ell diu que pinta el que veu –afegeix Devaney–. Quan em va pintar a mi em va dir: ‘He fet una cosa semblant a tu. Si fes un altre retrat recolliria un altre aspecte de tu. No puc reflectir tota la personalitat sinó només un aspecte’».

David Hockney

Entre els retrats sorprèn un bodegó. La model d’aquell dia no hi va poder anar perquè havia mort la seva mare. Ell, ansiós per pintar, va recórrer al que tenia a l’abast, unes fruites i hortalisses. Al seu costat, la model absent, la seva amiga Ayn Grinstein. Diversos joves figuren entre els seus retratats. Un és Rufus Hale, d’11 anys i fill de la seva amiga artista Tacita Dean, la roba a la manera antiga de la qual li recorda com anava ell mateix al col·legi i el seu únic comentari a l’acabar i veure la pintura va ser una queixa: no li havia dibuixat la gometa que subjectava a la punta del llapis.

Hockney, que està a punt d’inaugurar una retrospectiva al Metropolitan de Nova York, segueix treballant. Ara experimenta amb llenços rectangulars i revisita temes com el Gran Canyó. 

Entre els retrats sorprèn un bodegó. El seu origen està en que la model no pudo anar aquell dia perquè havia mort la seva mare. Ell, ansiós per pintar, va recórrer a lo que tenia a mà, unes fruites i hortalisses. Al seu costat, la model absent, la seva amiga Ayn Grinstein. La de la seva germana Margaret és una de les poses més relaxades. “A ella li encanta mirar-le. Està còmoda. Es nota l'afecte i la calor entre germans”. Al seu costat, su acompañante, Pauline Ling, “menys còmoda”: no le mira als ulls, com ell volia, per connectar amb ella.

El petit Rufus, d'11 anys

Diversos joves figuren entre sus modelos. Un, el fill de la seva amiga artista Tacita Dean, Rufus Hale, d'11 anys, cuya vestimenta a l'antiga usanza le recorda com anava ell mateix al col·legi i cuyo únic comentari a l'acabar i veure la pintura fue una queixa: no le havia dibuixat la gometa en la punta del llapis que subjectava. Altres, Holden Schmidt, de 13 anys, no volia posar però els seus pares le van obligar i al final, cansat, va dir si podia irse i deixar-le els seus zapatillas d'esport verds, que era lo que le quedava per pintar...

També hi ha models del passat, com la seva amiga Celia Birtwell, que havia immortalitzat junto a su anterior marit en el cèlebre doble retrat ‘El Sr. I la Sra. Clark, i Percy’. Les dones, gairebé a excepció de la pròpia comissària, que va elegir vaqueros i roba informal, van posar amb robes elegants. Entre elles enlluerna la llarga faldilla d'un vermell elèctric de la filántropa Rita Pynoos, cuyos plecs va aconseguir Hockney captar en una sola jornada perquè si s'hagués aixecat ja no haurien sigut els mateixos.

Hockney, que a més està a punt d'inaugurar una retrospectiva en el Metropolitan de Nova York, segueix treballant. Ara experimenta amb llenços rectangulars retallats per la part inferior i revisitant temes com el Gran Canyó. 
 

0 Comentaris
cargando