Surfin' Bichos, 'revival' amb força i ànima

Els membres de Surfin’ Bichos semblen incapaços de desfer-se del vincle intens de germandat i creativitat que durant els 90 va donar diverses obres clau per al rock nacional. Després de la seva precipitada dissolució el 1994, es van reunir per a una gira el 2006, i ara han tornat a fer-ho per celebrar el 25è aniversari d’Hermanos carnales, segurament el seu disc més celebrat.

    

A Barcelona ja vam disfrutar d’un teaser d’aquesta reunió a Music Hall­ el febrer del 2016, quan Fernando Alfaro (veu i guitarra) i Joaquín Pascual (guitarra i teclats) van aprofitar la presentació compartida dels seus respectius últims discos en solitari per marcar-se un rescat de Fuerte!, hit absolut d’Hermanos carnales. Divendres a la nit, a Razzmatazz 2, el revival del disc clàssic va anar més enllà: «Ho farem tot», va dir Alfaro després de Viaje de redención; «un exercici espiritual».

    

Hi ha revivals que fan pena i altres que desperten la bona angoixa. El de Surfin’ Bichos és dels segons: van sonar enèrgics quan tocava, amb un punt extra de psicodèlia, i profunds com més íntims, és a dir, quan dels bessons d’Inseparables de David Cronenberg s’assemblaven més al retret Beverly. (El disc havia de ser, en principi, una espècie d’homenatge a la pel·lícula en forma de doble disc; cada volum tindria el caràcter d’un dels Mantle).

APRECIATS I RESPECTATS

Els himnes rock sobre incest, drogues, bogeria, amor i mort d’Hermanos carnales segueixen meravellant com fa un quart de segle i fan pensar en l’escassetat de bandes així, capaces d’escriure cançons en castellà que serveixin tant per aixecar el puny com per fer anàlisis literàries. Cançons cultivades a tots els nivells: Abrazo en un terremoto conjura a la vegada The Jam i la bossa nova.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

    

Després del doble KO d’Hermano carnal i Fuerte!, els Surfin’ Bichos van rescatar peces d’altres discos com El final de una quimera (títol demolidor el 1994 i també aquesta nit), El crujido del cangrejo, Gente abollada… Totes abordades amb la barreja ideal de visceralitat i minuciositat. Van sortir de l’escenari encara més respectats, en lloc de només apreciats com a simple passatemps nostàlgic.