Mor Mireille Darc, icona del cine francès als anys 60 i 70

L’actriu i model francesa Mireille Darc (Toló, 1938) va ser una d’aquelles presències icòniques del cine dels 60 i 70 a les quals el temps va esborrar de la memòria dels espectadors a bona part del món. No així al seu país, on gràcies a la seva llarga relació amb Alain Delon i als seus treballs a la televisió (i també a la seva cèlebre mitja melena rossa, clara inspiració capil·lar per a l’actual primera dama, Brigitte Macron),  continuava sent popular tot i fer més de 30 anys que no interpretava cap pel·lícula. L’actriu, que en els últims anys havia tingut greus problemes de salut (va patir diversos infarts cerebrals), va morir ahir de matinada als 79 anys després de passar diversos dies en coma, segons va explicar el seu marit, Pascal Deprez.

La seva no va ser una vida fàcil. Nascuda a Toló (sud-est de França), era el fruit d’una aventura extramatrimonial de la seva mare, circumstància que va marcar la seva infància (el pare adoptiu solia referir-s’hi com «la bastarda»). El seu verdader cognom era Aigroz, però quan es va traslladar a París per emprendre una carrera artística (petits treballs en el teatre que simultaniejava amb ocupacions com passejar gossos o cuidar nens), va adoptar el Darc en record a Joana d’Arc.

Cine negre i comèdies

Va debutar en el cine a les ordres de Jacques Dupont a Las distracciones (1960), cinta policíaca protagonitzada per Jean-Paul Belmondo. El polar i la comèdia van ser els gèneres que més va freqüentar, explotant el seu físic de rossa sexi i creant tendència amb el seu icònic pentinat. Especialment fructífera va ser la col·laboració amb Georges Lautner, un dels referents de la comèdia francesa de l’època, per a qui va rodar 13 films ; entre ells, Les Barbouzes (1964), Los gánsteres no se jubilan (1965) i l’escandalosa Galia (1966). Aquell mateix any va participar en una curiosa coproducció hispano-franco-italiana, Zarabanda, bing, bing, dirigida per José María Forqué.

A finals dels anys 60, ja era una estrella consolidada, capaç d’alternar el més exigent cine d’autor (va treballar amb Jean-Luc Godard a Week-end, de 1967) amb la comèdia més lleugera. A aquest gènere pertanyia El gran rubio con un zapato negro (1972), d’Yves Robert, que va confirmar-ne l’estatus de símbol sexual (la seva imatge amb un vestit negre que li deixava a l’aire tota l’esquena i una miqueta més va causar verdadera sensació en l’època).

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

 

El 1968 va conèixer Alain Delon en el rodatge de Jeff, de Jean Herman, i tots dos van iniciar una relació que duraria 12 anys. Van tornar a treballar junts en pel·lícules com Borsalino (1970) i Los senos de hielo (1974) i van formar una de les parelles més glamuroses de l’època. Malgrat la seva separació –que es va atribuir al desig de l’actor de tenir fills, cosa que no era possible per a ella per una malformació cardíaca–, van seguir sent bons amics. Precisament l’afecció cardíaca i un accident de trànsit van interrompre la carrera cinematogràfica de Mireille Darc en la dècada dels 80. H