Museless, fora de la partitura

El nom artístic de Laura Llopart, Museless (literalment "sense musa"), parla d'una identitat artística "aliena a pautes i normes", apunta ella, una expressió musical que sembla sorgir del no-res, sobre un llenç en blanc, lliure d'influències, o gairebé. La pianista i cantant de Sabadell presenta les seves composicions de tacte electrònic, interioristes i una mica fosques, aquest divendres als Jardins de la Sedeta (21.00 hores), dins la 12a edició del Festigàbal, d'entrada lliure.

Va començar a rebre classes de música quan tenia quatre anys, i el piano que tocava la seva mare a casa va ser la seva primera font d'estímuls sonors. La segona i definitiva, una mica més endavant, va ser ella mateixa. "Improvisava cançons al piano i les gravava en cassets que anava numerant. Sí, de petita ja em sortia de la partitura perquè m'avorria", explica. Així que, encara que a casa hi havia discos d'artistes com Pink Floyd, Krafkwerk o Vangelis (i "sense voler, això forma part del teu bagatge", admet), van ser les seves "investigacions" al teclat, més encara quan va accedir a un piano digital i va estudiar música moderna i jazz, les que van canalitzar el seu cabal creatiu. I així segueix sent. "A vegades em demanen que toqui una cançó d'un altre artista, un èxit, i no sé fer-ho. Sóc molt mal intèrpret, el que m'agrada és crear".

Sensibilitat animalista

I creant van sortir les seves dues obres publicades, l'EP 'Grey boy' i el recent disc llarg 'Dichotomic history', treballs en què es travessen melodies classicistes amb ambients electrònics íntims i fredes trames ballables amb vestigis gòtics. Llopart descriu el primer com "vegà i animalista" a través de "la història d'un nen que rescata animals de granja en un món desolat". Un ànim "activista", enfocat a “contribuir al fet que es produeixin canvis”, que en ‘Dichotomic history’ conviu amb altres sensibilitats. "Aquí hi ha cançons animalistes i antisexistes", explica, així com altres "més introspectives i abstractes".

Potser és el moment d'informar que Laura Llopart és psiquiatre. ¿Podem atribuir-li una tendència natural a explorar els fons de l'ànima? "Cançons d'amor ja n'hi ha suficients en el món", al·lega. "Entenc la composició com un viatge, una experiència de sinestèsia, amb sensacions, colors i escenes".

Les seves "boges cançons"

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Entre la carrera de medicina, el MIR i l'especialització en psiquiatria es va passar 11 anys estudiant, i ara, als 29, té la sensació d'haver començat una mica tard en la música professional. "Però tinc la sort que sóc una mica inconscient, vaig fent les meves boges cançons i un dia, quan menys t'ho esperes, et ve tot a sobre", reflexiona. Els seus discos els ha publicat el segell Luup Records, llançadora d'altres dues veus fresques del pop electrònic català, Marion Harper i Pavvla; ha passat per l'últim Primavera Sound i l'1 de setembre actuarà a l'Acústica de Figueres.

En el Festigàbal comparteix cartell, aquest divendres, amb Hidrogenesse, Playback Maraques i el ‘dj’ Guille Milkyway (el dissabte actuaran El Petit de Cal Eril, Me and the Bees, Els Bengala i el ‘dj’ Begun). I si per preparar un disc va disposar de molts anys, pel següent potser només disposi d'uns mesos. ¿Sents una responsabilitat desconeguda? "Sí, certa pressió de pensar en cançons noves: potser haurien de ser més curtes, més ballables… Però crec que seguiré anant a la meva bola".