Gregory Kunde, mestre generós a Peralada

Gregory Kunde és un mestre de l’ofici i sap com graduar bé un recital per acabar guanyant-se l’adhesió dels seus seguidors. Als seus 63 anys, el tenor nord-americà segueix anant-se al seu aire i mostrant la seva generositat als escenaris. Després de superar el 1994  un càncer testicular, la seva carrera va fer un  canvi i el volcà de la seva veu va entrar en erupció fins a arribar a cotes que ell no s’havia imaginat mai. 

    

En el seu generós recital de diumenge, que tancava la gran setmana lírica de l’església del Carme de Peralada, va demostrar que, després de ser un referent en el repertori belcantista i sense renunciar a determinats rols del gènere, la seva evolució cap a una tessitura més dramàtica, al perdre agilitats, ha sigut molt favorable per a la seva vocalitat. 

    

Al final, i després de mostrar el millor de si amb les peces veristes, va oferir al públic dues propines, 'What a wonderful world', popularitzada per Louis Armstrong, i una gran versió de 'My way', un dels emblemes de Frank Sinatra, que van acabar posant els assistents drets.

    Kunde, acompanyat al piano per un discret José Ramón Martín, va mostrar una certa fatiga vocal a l’inici, potser per l’excessiva activitat en l’última etapa de la seva carrera. Va abordar d’entrada tres cançons de Vincenzo Bellini de gran bellesa melòdica, 'Vaga luna che inargenti', 'Malinconia, nimfa gentile' i la coneguda 'Vanne, o rosa fortunat'a, abans de recrear 'Meco a l’altar… Em protegeix', ària de Pollione a 'Norma', potser un dels personatges i òperes del bel canto que més li agraden. 

  

 Gioachino Rossini, que tantes satisfaccions li ha donat en la seva carrera, no podia faltar a la cita. 'La lontananza' i 'Tirana alla spagnola' de Péchés de vieillesse, van precedir l’extrema exigència d’'Asili hérétaire' de 'Guillaume Tell', en què va evidenciar una certa  dificultat per arribar al final.

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

Però el cantant d’Illinois té taules per donar i vendre i a l’enfrontar-se en la continuació a tres romances de Giuseppe Verdi va apujar el llistó de les seves prestacions. I va arribar en plenitud, i amb tota la força dramàtica que exigeix, a 'Forse la soglia attinse…', ària d’'Un ballo in maschera'. 

    El tenor havia guanyat la batalla i les seves aplaudides versions de 'Che gèlida manina' de 'La Bohèm', de Giacomo Puccini, i de la carismàtica 'Vesti la gubia de Pagliacci', de Ruggero Leoncavallo, van posar la rúbrica a un esforçat recital. L’aclamat artista va acabar entregant el ram de flors rebut desoprés de la gala a la seva dona, i cantant de musicals, asseguda a primera fila.