Anar al contingut

MOSTRA DE L'ANY CASAS

Rusiñol i Casas, una epopeia en carro

Una exposició al Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí rescata les campanyes paisatgístiques per Catalunya dels dos amics artistes entre el 1889 i el 1892

Anna Abella

CALVERAS-MERIDA-SAGRISTA

zentauroepp39482065 icult lustraci de ramon casas per a la s rie d articles de170728180539
zentauroepp39482072 icult carro amb vuit mules de tir ramon casas 1889 oli 170728180641
zentauroepp39482055 icult foto de un carretero izquierda con santiago rusi ol 170728180700
zentauroepp39482085 icult paisatge santiago rusi ol 1889 biblioteca museu v 170728180859
zentauroepp39482079 icult l alegria que passa santiago rusi ol cartell170728193210
zentauroepp39482078 icult autoretrat amb boina i xalina ramon casas oli sobr170728180709

/

Joves fills de la burgesia catalana, amb merescuda fama de bohemis, amics i, de tan treballadors, «autèntics obrers de l’art», com deia el mateix Santiago Rusiñol. Així eren ell amb 28 anys i Ramon Casas, amb 23, l’estiu del 1889, quan es van escapar a «conèixer el país» en un singular viatge artisticoliterari per la Catalunya Vella en carro, tirat per un vell cavall anomenat Maxs, on cabien «tots dos i el mosso amb comoditat» i a l’interior del qual dormien –«bressolats pel seu dolç sotragueig»–, fugint de la modernitat dels trens de l’època. I van sortir de Manlleu (d’on era la família de Rusiñol) en un primer periple iniciàtic de tres setmanes ple d’anècdotes. 
«¡Foc!!! ¡Foc!!!. Aquest crit punyent, que va llançar Casas, acompanyat d’una forta empenta a la meva esquena, em va despertar sobtadament, allà al fons del carro –escrivia Rusiñol en una de les impagables cròniques que va publicar a la premsa, amb els dibuixos del seu amic il·lustrant-les–. ¡Valga’m Déu i els dotze apòstols! Teníem foc a bord!». S’havien adormit amb el cigarro encès. I, amb «sang freda», van apagar el foc a «garrotades» i amb «grapats de terra». «El cavall es va portar amb una prudència exquisida. Estic per dir, i ho dic, que potser es va espantar molt menys que nosaltres». Després, segueix el pintor, escriptor i dramaturg, es van refer de l’ensurt amb «aiguardent».  
D’aquests viatges, i de les obres que els van inspirar, en donen testimoni les quasi40 peces –olis, dibuixos, fotos, documentació i reproduccions– de la mostra Rusiñol i Casas, per Catalunya en carro (1889-1892), que fins al 14 de gener ofereix el Museu de la Vida Rural (de la Fundació Carulla), de l’Espluga del Francolí. «Per a ells viatjar en carro era fer-ho sense presses, amb l’horari del sol, poder parar on i quan volien», comenta Vinyet Panyella, comissària de la mostra, l’última de l’Any Casas. Aquell ritme permetia a les dues icones del modernisme «veure desfilar tot un món de paisatges i rebre emocions estètiques molt difícils d’oblidar», escriu Rusiñol, i traslladar-les a l’art en «un correlat a quatre mans i de doble ofici», apunta Panyella: Rusiñol, als articles per a La Vanguardia; Casas, als dibuixos, i tots dos, a la pintura. 
En aquell viatge, confessava Rusiñol, «es va apoderar de nosaltres [...] aquella fam de l’esperit del paisatgista». Ell ja era famós com a tal (llueix una obra premonitòria, del 1887, procedent del MNAC, d’un carro sobre un pont a prop de Manlleu). «Però Casas era urbanita, conegut pels seus retrats i escenes de ciutat, i aquí sorgeix la seva incursió més important en el paisatge, amb dibuixos que són apunts al vol, gairebé instantànies, que fa en temps real mentre viatgen. Avui Casas seria un instagramer», afegeix Panyella davant exemples on aquest va traçar al cavall i d’olis de petit format (idonis per portar en el carro) com Mainada de pagès, amb presència humana. En canvi, les pintures de Rusiñol enfoquen «una ruralitat que s’acaba».

XACRES

Van transitar per uns 20 pobles: Arbúcies,  Hostalric, Ripoll , Sant Hilari Sacalm, etc.. Immortalitzat deixa Casas el cavall Maxs, que segons Panyella podia ser el trist protagonista d’un relat antitaurí posterior de Rusiñol, que en parla a les seves cròniques: «el pobre ha passat les seves xacres» i «els disgustos de la seva llarga vida de carreteigs, insomnis i desenganys han imprès en el seu aspecte un aire melancòlic i un menyspreu tan gran de la vida que es tiraria al primer barranc si no li aturéssim els instints suïcides». Del carreter, de cognom Serra, en dona testimoni una foto amb els dos artistes.    
Les empremtes d’aquells viatges les va imprimir després Rusiñol en obres com Anant pel món (1895), Els caminants de la terra (1897) i el drama líric L’alegria que passa (1898). En aquestes dues últimes va reflectir les trobades amb saltimbanquis, acròbates i gent deforme i miserable del circ que recorrien a l’estiu els pobles de Catalunya i en què veien un paral·lelisme amb la seva condició d’«artistes errants»: tots dos tenien davant «la carretera blanca per camí», buscant més enllà de la vida quotidiana. 

ESTAMPIDA DE MULES

Passat l’estiu van viure una altra aventura, més breu i «tragicòmica», en bicicleta de Vic a Barcelona. Rusiñol la relata amb humor i d’ella Casas en va pintar, a la tapa d’una caixa de figues de Fraga, Carro amb vuit mules de tir. Pedalejaven a tota velocitat quan van topar amb un carro similar i les bèsties es van encabritar i van fer empipar el carreter. El 1890 iniciarien la seva estada de dos anys a París, al Moulin de la Galette, on anirien abandonant el verd del paisatgisme rural pel gris d’una ciutat més «sòrdida i trista» que la dels impressionistes, però que va enamorar i va acollir aquells artistes emergents que hi van veure «l’autèntica capital de l’art». Des d’allà, Casas i Rusiñol van fer diverses escapades a Catalunya, com la del 1892, quan van repetir viatge en carro, de Manlleu a Sant Feliu de Guíxols, i novament al ritme del trot de Maxs. 

0 Comentaris
cargando