Javier Bardem ('Piratas del Caribe 5'): "Als actors se'ls han de dir les veritats"

En la pell del capità espanyol que s’enfronta a Jack Sparrow a 'Piratas del Caribe: la venganza de Salazar', ajudat pel maquillatge i la tecnologia digital, torna a demostrar per què se’l considera un dels actors més camaleònics del cine actual i per què Hollywood sempre té el seu telèfon a mà quan necessita donar vida a un malvat.

–¿Com va trobar el look del seu personatge, Salazar? 

–Va ser simple: tres hores de maquillatge al dia. A l’arribar al set cada matí, em donaven un cafè i tot seguit començaven a posar-me pega a la cara. Pega de veritat, i després per sobre em posaven una cosa semblant a uns pits de pollastre. I després em vaig passar el rodatge mastegant una cosa pastosa anomenada Caca de Mono. Em van dir que tenia gust de xocolata. Era mentida, és clar.

–¿Per què va acceptar participar en una pel·lícula com aquesta? 

–Per moltes raons. Una és que et paguen bé i que això et permet fer després altres films per amor a l’art. A més, m’agrada 'Piratas del Caribe', em diverteix. I és la mena de rodatge en què estàs envoltat de professionals d’altíssim nivell. Encara que al final tot es redueix al personatge, Salazar. Em va seduir des del principi, i se’m van donar les facilitats perquè el construís com em venia de gust.

–¿Com ho va fer? 

–Els actors a vegades treballem a partir d’una imatge; això ens assenyala el camí quan estem perduts, que és gairebé sempre. Per a Salazar vaig pensar en un toro ferit, furiós, sagnant, moribund i decidit a matar el torero. Quan algú està furiós, sent un gran dolor físic, mental i emocional. Vaig voler crear un personatge en estat permanent de dolor, i l’única forma de calmar aquest dolor que sent és la venjança. Encara que, és clar, la venjança no serveix per a res.

–És a dir, que no és venjatiu. 

–Soc un ésser humà i a vegades tinc l’impuls de venjar-me, però quan ho penses comprens que és una pèrdua de temps. Vaig jugar al rugbi durant 19 anys, i et donen cops constantment. La teva primera reacció és tornar-los. Però després comprens que formes part d’un equip, i que si et centres en la teva vendetta l’equip et deixarà sol. Això només t’ho ensenya el rugbi. El futbol, en canvi, es basa en individualitats i en estrelletes.

–¿I el món de la interpretació és com el rugbi? 

–Sí. En aquesta professió és molt fàcil estar massa pendent d’un mateix. Per evitar-ho has d’envoltar-te de gent que et digui la veritat, per exemple la família i els que han sigut els teus amics des dels 12 anys; aquest és el meu cas. A vegades desitjaria que no em diguessin les veritats tan sovint.

–El cine americà sol trucar-li perquè interpreti malvats. ¿No té por d’encasellar-se? 

–El risc sempre hi és, com quan vaig fer Jamón, jamón i Huevos de oro i em vaig convertir en prototip del mascle ibèric. Però no hi ha cap personatge que no hagi sigut escrit ja. La teva feina és reescriure’l aportant-hi alguna cosa nova cada vegada.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

–¿Fins a quin punt va influir Penélope Cruz, que va protagonitzar la quarta pel·lícula de Piratas del Caribe, perquè vostè acceptés protagonitzar la cinquena? 

–Al seu dia jo vaig estar amb ella en el rodatge de la seva pel·lícula, i m’ho vaig passar bomba. Un xou increïble, Hollywood en estat pur. Així que quan em van trucar a mi vaig haver de dir que sí. Amb Penélope recordo haver parlat de com és de difícil perdre la concentració quan estàs al set amb Johnny Depp i el veus convertir-se en Jack Sparrow davant teu. Literalment, et quedes bocabadat. Recordo que això em passava a 'Skyfall'. Enmig del rodatge d’una escena, em quedava abstret pensant: «¡Uau, estic en una pel·li de James Bond!».