Sisa: "Sóc un dels malalts que volien canviar el món"

Ha sigut un procés lent i discret, un parell d’anys llargs gravant les 19 cançons que integren aquest Malalts del cel. Però Sisa ha tornat i el veiem situat al zenit del seu univers galàctic, allà on conflueixen els somnis i el pressentiment de la transcendència. És la primera obra amb material nou des de Ni cap ni peus (2008), i veu la llum demà, divendres.

–El disc comença situant-nos en els 70. ¿Nostàlgia?

–No, no és nostàlgia, sinó un intent de fer balanç d’una trajectòria vital. Jo sóc un malalt del cel, un d’aquests malalts que el 1968 teníem 20 anys i volíem canviar no només el món, sinó la vida. Perquè la del maig del 68 va ser la primera revolució en què es demanava canviar la forma de vida buscant al nostre interior. Va ser una revolució única i no n’hi ha hagut una altra així. Les altres es limiten a demanar coses.

–Una revolució impossible.

–Volíem transcendir, buscàvem el paradís a la terra, l’únic possible, i després de gairebé 50 anys veiem que moltes coses les tenim, altres no i altres mai les aconseguirem. Malalat del cel és tot aquell que busca un ideal, una utopia, un somni. És un virus que va unit a la poesia, a la revolució i als canvis. Molta gent pateix aquesta malaltia i no ho sap. Nosaltres ho sabíem.

–¿El malalt està desenganyat?

–No, perquè el temps et va ensenyant que no pots lluitar contra la realitat, que te l’has de fer teva. És l’única manera de modificar-la. Ho explicava Francesc Pujols.

–«Després de molts anys he decidit marxar a Hipopotàmia a descansar», canta. Fa pensar en el comiat de Sisa el 1984.

–És que les persones no hem de ser menys que els animals. Jo em vaig fixar que els hipopòtams tenen un sistema de vida interessant. M’agradaria intentar ser un hipopòtam.

–¿Què té d’interessant?

–Els hipopòtams s’avorreixen i l’home, en canvi, no ho accepta. Una de les claus de la vida és aprendre a acceptar l’avorriment, que és com la matèria fosca de l’univers, el 85 o 90% de la realitat.

–S’havia plantejat no fer més discos. ¿Què el va fer decidir-se?

–Em van anar sortint cançons i vaig començar a ordenar-les i donar-los direcció. Em vaig adonar que estava parlant d’aquests virus, dels malaalts del cel.

–¿L’estat de la indústria discogràfica era un factor dissuasori?

–Aquesta indústria ja no existeix, és un altre somni. Jo he perdut molts diners fent aquest disc, diners que no recuperaré. I com jo, el 90% dels músics que graven discos.

–Els artistes en segueixen fent. ¿Són tots uns malalts del cel?

–Exacte, exacte, un artista és una varietat genuïna del malalt, algú que busca l’impossible.

–El disc cobreix molts registres, des del pop ie-ie fins al bolero. ¿Un resum també musical?

–Sí, he deixat sortir totes les músiques que porto dins, des de la de varietats i la melòdica que sentia per la ràdio de petit fins al rock’n’roll, la psicodèlia, la cançó d’autor… He obert l’aixeta i he deixat que surti tot.

–Al tram final, el disc cobra un aire sobrenatural.

–Perquè l’àmbit sobrenatural és l’interessant. Com deia Dalí, «entre nosaltres, la realitat és una merda», per tant, sempre hem de buscar altres realitats.

–Però hi ha referències als àngels, a passar a una altra realitat. Sembla que s’acomiadi del món.

–M’acomiado del món de tal manera que és com si hi tornés. Perquè, total, arribar i marxar són el mateix.

–¿No s’ha de veure el disc com un adéu literal?

–No, no…

–¿No hi ha fons tràgic?

–No, hi ha la vida que passa i l’assumpció que el temps i la vida segueixen sent un misteri. Vivim i no sabem per a què, però no importa. Alegria.

–¿Ha pensat que la seva trajectòria es regeix per cicles de 16 anys? Va començar el 1968, es va acomiadar el 1984 per donar pas a Ricardo Solfa, va tornar el 2000 amb Visca la llibertat, i ara aquest nou retorn el 2016.

–Sí, algú m’ho ha comentat. No n’era conscient. Són tres etapes de 16 anys i ara se n’obre una altra que no sé on em durà. Els pròxims 16 anys… ¡no em puc morir!

–¿El número 16 li suggereix alguna cosa?

–Doncs ara se m’acut que sis i un fan set, que és el número màgic per excel·lència, el número de l’inefable, del misteri.

–Sembla que tot quadri.

–Potser sí. Perquè, a més, tres per set fan 21 i dos més un fan tres, el número de la perfecció.

–Impressionant.

–No sé què pensar. Em ve al cap ara. Ens pensem que controlem la vida i no és així. Prenem decisions que creiem que són lliures i no és així. Encara que el mite de la llibertat sigui bonic.

Notícies relacionades

Sisa: «Ha sigut una sorpresa confirmar que sóc tan vell»

¿Val la pena?

–No té plans de fer concerts. ¿Pot canviar d’opinió?

–No ho sé, perquè ara, com veu, se m’obre una etapa de 16 anys i vés a saber què pot passar.