La Mostra de Venècia consagra el filipí Lav Diaz

La Mostra de Venècia ha d’estar agraïda a Sam Mendes. Pot ser que el palmarès anunciat ahir a la nit pel jurat que el cineasta britànic ha presidit aquest any no sigui el millor possible, però en tot cas si s’ha de jutjar únicament per ell amb prou feines hi ha manera d’adonar-se de la mediocritat general que la competició del certamen ha atresorat en aquesta 73a edició. I no només això; el grup de jutges també han demostrat entendre que la pel·lícula guanyadora d’un festival tan gran té l’obligació de ser també molt gran, i cap de les cintes competidores d’aquest any ho és ni de bon tros tant com The woman who left, de Lav Diaz. I no es tracta únicament de les seves gairebé quatre hores de metratge.

Al cineasta filipí ja li anava tocant un premi d’aquesta categoria. Fa anys que no només està considerat entre la cinefília com una mena de déu, sinó també que acumula guardons grans en festivals mitjans i guardons petits en festivals grans; fa tan sols mig any, de fet, va obtenir el premi Alfred Bauer a la Berlinale per A Lullaby to the sorrowful mistery, una pel·lícula de vuit hores –el maximalisme és una de les senyes d’identitat de Diaz–. La guanyadora d’ahir en té prou amb la meitat de metratge per aconseguir molt més. Que a cap dels seus llargs i bellíssims plans fixos en blanc i negre li sobri res, perquè tots ells són un torrent de subtils detalls i emocions contingudes.

El rotund encert que suposa premiar Diaz resta importància a la que potser és la decisió més discutible d’aquest palmarès: el premi especial del jurat atorgat a Nocturnal animals, de Tom Ford. Perquè com ja va demostrar en la seva opera prima, Un hombre soltero (2009), el principal atribut de Ford com a cineasta és la meticulositat amb què crea imatges vistoses –lògic, considerant que primer va fer carrera com a dissenyador de moda–. I cada pla de la seva nova pel·lícula, meitat sàtira del món de l’art i meitat thriller de venjança, té l’aspecte mil·limètricament calculat d’una sessió fotogràfica per a una revista de moda. Però no és clar el que el director mira de dir-nos, o si en realitat mira de dir res. 

OBRES DISPARS

Que, per una altra part, els dos premiats com a Millor Director firmin obres tan dispars suggereix que les discussions sobre aquesta categoria van estar polaritzades. Per un costat, amb el seu nou treball el mexicà Amat Escalante es confirma com un dels directors més arriscats del cine actual: barreja impossible de retrat social amb pel·lícula de monstres i de cine de terror amb fantasia eròtica, La región salvaje és una obra sorprenent, desconcertant i demolidora. És a dir, la mena de pel·lícula que dóna sentit als festivals de cine. Per la seva part, per compartir la meitat d’aquest premi el rus Andrei Kontxalovski n’ha tingut prou fent Paradise, una pel·lícula correcta però definitivament vetusta, que a més a més no fa ni una sola aportació de relleu al cine sobre el nazisme.

Poques pegues es poden posar als guardons corresponents a les categories interpretatives. Que l’argentí Óscar Martínez seria escollit millor actor es donava gairebé per fet, perquè en realitat no tenia rival –no ha sigut una Mostra de grans personatges masculins– i el seu treball és l’únic que justifica la presència en la competició d’El ciudadano ilustre, una comèdia francament divertida però més aviat lleugera. 

Notícies relacionades

Emir Kusturica: "No sé si d'aquí 10 anys seguiré en aquest negoci"

'Jackie' davant del mirall

També l’elecció d’Emma Stone és irreprotxable, no només perquè en el musical La La Land canta i balla d’allò més bé i perquè utilitza la cara com un complet catàleg d’emocions, sinó també perquè cada vegada que comparteix escena amb Ryan Gosling se’l menja amb patates. Algunes quinieles preveien la inclusió de Natalie Portman entre els premiats per la seva impecable personificació de Jacqueline Kennedy en l’antibiopic Jackie, però la decisió del jurat d’atorgar a la pel·lícula el premi al millor guió probablement la va deixar sense opcions. Portman, en tot cas, no hauria de perdre el son: en els pròxims mesos s’inflarà a recollir premis.

Stone no va ser l’única intèrpret femenina reconeguda ahir a la nit: l’alemanya Paula Beer va obtenir el trofeu a la millor actriu revelació per la seva magnífica interpretació en el també magnífic drama Frantz, i l’espanyola Ruth Díaz va obtenir el premi Horitzons gràcies al seu treball en el thriller Tarde para a la ira, l’opera prima com a director de Raúl Arévalo.