'Jackie' davant del mirall

Si el xilè Pablo Larraín s’ha convertit en un dels grans cineastes del nostre temps és sobretot per la capacitat que, a través de títols com Tony Manero (2008) i Post-Mortem (2010) –sobre la dictadura d’Augusto Pinochet– o El club (2015) –sobre la corrupció moral a l’Església–, ha mostrat per exposar veritats sobre l’ésser humà que no necessàriament voldríem conèixer. Les seves pel·lícules tendeixen a ser incòmodes i pertorbadores, i per això sorprèn que aquests dos atributs siguin completament absents a Jackie, el retrat de Jacqueline Kennedy que va presentar ahir a concurs a Venècia.

O potser no sorprèn tant, si tenim en compte que la pel·lícula no parteix d’una idea pròpia sinó d’un encàrrec: en un principi, l’encarregat de dirigir-la havia de ser Darren Aronofsky, que finalment figura en els crèdits en qualitat de productor. En tot cas, per una altra part, sobre el paper Larraín sembla el director idoni per recrear els efectes d’un magnicidi (això és el que Post-Mortem feia amb el de Salvador Allende) i al mateix temps donar una alenada d’aire fresc a un gènere sovint maltractat com el biopic, com va aconseguir recentment a Neruda (2016).  «Jackie no és un biopic, sinó una col·lecció de moments, segueix una lògica emocional més que cronològica», explica. I, en aquest sentit, no hi ha res a objectar-li.

APARENCES I FAÇANES / El que passa és que a la seva pel·lícula prèvia no li va tremolar el pols a l’hora d’empènyer el poeta Pablo Neruda cap a zones realment fosques i en aquesta, que imagina com van ser per a la primera dama els moments immediatament posteriors a la mort del seu marit, tot és tan convencional i asèptic com l’interiorisme de la Casa Blanca; tots els plors són calculats i les emocions estan higiènicament empaquetades; tot està tan ben posat i ben planxat com el pentinat i el vestit de Natalie Portman, el treball de la qual promet donar-li el tipus d’alegries que es guarden en una vitrina (de fet, la pel·lícula sencera sembla concebuda com una mena d’aparador per lluir-lo), tot i ser menys una gran interpretació que una conscienciosa emulació.

La veritat és que el món que, precisament, recrea Jackie era tot aparences i façanes, però ¿quin sentit té confiar la tasca de recrear aquest món a Larraín si no és perquè faci el que millor sap fer, que és obrir esquerdes i burxar en el que està prohibit? ¿I quin sentit té acostar-se a la figura de Jacqueline Kennedy sense qüestionar-la, ni matisar-la, ni enriquir-la, ni fer-la servir per inspirar una reflexió sobre el dolor i el dol o sobre la tensió entre la imatge pública de les nostres icones i la privada que no s’hagi formulat ja diversos centenars de vegades?

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

L’UNIVERS EN UNA HORA I MITJA / Sembla que Terrence Malick ha estat treballant durant dècades en el documental Voyage of time, presentat també a concurs, i de forma gairebé inevitable els pensaments i idees sobre els quals s’assenta han influenciat la direcció que el seu cine ha pres en els últims anys. És una forma més o menys amable de dir que el nou film és exactament el que s’espera que sigui: imatgeria sublim, reflexions pseudoespirituals i una solemne veu en off acompanyada de música clàssica que llança preguntes sense resposta a un poder superior.

Més concretament, Voyage of time podria ser una extensió del pròleg de L’arbre de la vida (2011). Amb l’excusa d’investigar la naturalesa de l’univers i el temps, encadena espectaculars imatges de nebuloses que s’expandeixen i volcans i espermatozoides i calamars i altres monstres marins i, és clar, dinosaures, que ens diuen el que ja sabem: que el planeta va ser creat i després va arribar l’home i s’ha dedicat durant set milions d’anys a carregar-s’ho tot. La narració de Cate Blanchett és tan càlida que un s’hi quedaria a viure, però hi ha una quantitat limitada de xerrameca amb ínfules que un és capaç de sentir-li dir abans de començar a perdre la paciència.