Anar al contingut

ESTRENA AL MERCAT

Síntesi d'un somni

Pere Faura evoca els seus herois John Travolta, Maia Plitseskaia i Gene Kelly a 'Sin baile no hay paraíso', un solo autobiogràfic i didàctic

MARTA CERVERA / BARCELONA

Només Pere Faura (Barcelona, 1980) és capaç d'unir sense complexos en un mateix espectacle quatre coreografies tan diferents com el ball que es marca Gene Kelly a Cantant sota la pluja, el solo discotequer de John Travolta a Febre del dissabte nit, les variacions matemàtiques de la dansa contemporània d'Anne Teresa de Keersmaeker i l'escena de la mort a El llac dels cines de la divina Maia Plitseskaia. A través de tots ells, a partir del moviment i d'un didàctic diàleg amb el públic, Faura explica la seva relació amb la dansa a Sin baile no hay paraíso, una performance per a tots els públics que arriba avui a la sala principal del Mercat.

La seva nova versió és la més completa de les que ha fet fins ara. «Encara que segueix tenint l'humor que sempre hi ha a les meves obres, n'he eliminat parts còmiques. Estic en un pla més existencial. Ara l'espectacle té un to més poètic», diu Faura. Els quatre solos elegits són peces icòniques. Totes el van marcar i el van impulsar a realitzar el seu somni de dedicar-se a la dansa.

Recorregut artístic i vital

Faura va començar ballant en musicals. Després va fer claqué fins que se'n va cansar i va voler provar el ballet clàssic, «encara que el meu cos no fos l'ideal», recorda el coreògraf, que al final va trobar el seu lloc en la dansa contemporània, molt més oberta a experiments i altres disciplines. Això explica tres de les coreografies escollides. La inclusió del número disco dance de Travolta és el seu particular homenatge als balls a la discoteca, «un element de formació que també considero important», revela. Cada solo li dóna peu a parlar de diferents aspectes de la dansa i de la història del gènere. Quan es posa a l'estil Travolta porta a col·lació el tema de la propietat del moviment, i amb la peça de Keersmaeker ressalta la connexió entre música i dansa a través del concepte de variació. «La seva peça és potser la menys coneguda pel gran públic, però la incloc a l'espectacle perquè ressalta com ningú la connexió entre moviment i música».

El solo de Kelly serveix per plasmar l'obvietat dels musicals i el de Plitseskaia, per a una cosa molt més profunda, la mort. «Explico com va morir Anna Pavlova, que va voler fer-ho amb les botes posades. Quan va veure a prop el seu final a causa d'una pulmonia, va demanar que li portessin el vestuari de cigne per morir amb ell», rememora el coreògraf.

Més enllà d'oferir les coreografies originals, «que ha sigut la part més dura de tot», també mostra la seva versió de cada una, molt més actual. «Aquest espectacle és una declaració de principis, perquè la dansa és un tot. Sense referents no hi ha evolució».

Una escenografia simple però sorprenent juga tant amb elements retro com amb originals projeccions de Desilence Studio, que també va crear les de l'exitós musical El petit príncep.

Temes: Dansa

0 Comentaris
cargando