La rebotiga de Cabré

Jaume Cabré confessa que cada vegada li costa més escriure. I no és un fenomen recent. «Escriure és molt difícil perquè no es tracta de posar una paraula rere l'altra, sinó de prendre decisions mentre estàs creant mons, construint artefactes que tinguin valor per si mateixos», assegura, amb el seu nou llibre, Les incerteses (Proa / Destino, en la seva versió castellana), sota el braç. Cada vegada que Cabré acaba la redacció d'una novel·la -a les últimes, les més ambicioses, els ha dedicat molts anys i esforços- sent que necessita reflexionar sobre el treball realitzat per allunyar-se'n. Això explica que després del desgast de cada una de les seves tres últimes ficcions les hagi seguit un reparador assaig literari sobre la literatura, l'art o els processos de creació amb una finalitat «terapèutica», com quan cicatritza una ferida. Així després de L'ombra de l'eunuc va escriure El sentit de la ficció. I després de Les veus del Pamano, La matèria de l'esperit.

A Jo confesso, l'obra que el va donar a conèixer internacionalment a base de lectors i premis com l'autor de vocació europea que és, l'ha seguit quatre anys després Les incerteses, que no és la novel·la que els lectors estan esperant amb ganes sinó una invitació a tafanejar en la rebotiga del seu taller creatiu. I encara que el títol de l'obra al·ludeix a aquesta sensació creixent de «veure les coses menys clares» a mesura que es fa gran, Cabré mostra en les seves pàgines bastantes conviccions: la força de la paraula, la defensa de les humanitats davant del tsunami tecnològic, l'amor per la llengua, la importància en els seus llibres de la música clàssica i les seves estructures, la tristesa perquè l'actual rasadora de l'educació sigui de perfil baix, la convicció que sempre hi ha alguna cosa misteriosa en la creació...

De passada, l'autor també ofereix una lliçó pràctica, una espècie de making of, dels temptejos que porten a la construcció final d'una ficció i d'un personatge. I finalment mostra al seu interior un relat inèdit. «Ofereixo dos llibres en un, sí», diu irònicament.

L'autor coneix bé el remolí de les promocions internacionals i precisament per això valora la soledat i el silenci que ha sabut preservar a casa seva, a Matadepera. «El silenci és essencial per a la creació perquè t'enfronta amb tu mateix i amb les coses essencials». D'aquesta soledat l'ha apartat per moments «aquest invent sensacional» que són els clubs de lectura als quals ha assistit per parlar de tu a tu amb els lectors. «És una experiència molt enriquidora -diu- perquè sempre et diuen coses que no sabies. Algunes vegades són anecdòtiques i unes altres, he de demanar llapis i paper per apuntar-me el que acaben de dir-me», explica. A més a més, constata que el lector, aquest ser intel·ligent al qual li demana bastant esforç, li importa molt no tan sols quan la tasca ja està acabada sinó també durant el procés de creació. «Crec que la mirada del lector és la que ha predominat quan m'enfronto a la disjuntiva de fer un ou remenat o bé una truita. Em pregunto llavors què és el que li ve més de gust al lector i segueixo aquest camí».

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

EXIGÈNCIA / I respecte a l'ambició, un concepte que sol acompanyar les presentacions dels seus últims treballs, no es coarta, retreu a alguns dels seus col·legues que es deixin arrossegar per la facilitat. «El camí fàcil m'esgarrifa. Els escriptors no tenim l'obligació d'escriure una obra mestra però sí de posar en el nostre treball el màxim de dedicació. La meva ambició, i jo diria que l'ambició de tots els autors, és intentar que el lector senti que no pot viure sense el text que has escrit».

Dit això, i tenint en compte que admet haver escalat cims literaris de 2.000, 3.000 i 4.000 metres, no sorprèn que confessi, potser a manera de maniobra de distracció per a periodistes, que en l'actualitat està pujant una muntanyeta de tot just 250 metres amb la possible novel·la que podria tenir entre mans. «Encara no sé si serà una novel·la o no. El cert és que la màquina ja està posada en marxa. I pot ser que d'aquí cinc anys acabi sent alguna cosa».