Mor el director d'orquestra Rafael Frühbeck de Burgos als 80 anys
Considerat l'espanyol més prestigiós en el seu camp, actualment era titular de l'Orquestra Simfònica de Dinamarca i director emèrit de l'Orquestra Nacional d'Espanya
Rafael Frühbeck de Burgos, el 4 de juny. /
El mestre Rafael Frühbeck de Burgos ha mort aquest dimecres a Pamplona als 80 anys a causa d'un procés cancerós que havia obligat a la seva hospitalització en una clínica d'aquesta ciutat el 13 d'abril, han informat a EFE fonts pròximes a la família.
El director, que ha mort poc abans de les nou del matí, havia tingut una activitat incansable fins al 15 de març, quan es va desmaiar mentre dirigia la Simfònica de Washington, al Kennedy Center de la capital nord-americana. Frühbeck va començar a mostrar signes de cansament quan feia dues hores que dirigia i quan faltaven deu minuts perquè s'acabés 'Pini di Roma', de Respighi.
Es recolzava cada vegada més en la barana del podi i va semblar que anava a caure, però va aconseguir recuperar-se i acabar, ja assegut, la peça, i després aixecar-se per rebre l'ovació del públic.
Al tornar a Espanya es va posar en mans de la seva filla i del seu fill, tots dos metges, que van determinar el seu ingrés a la Clínica Universitària de Navarra, on ha estat ingressat des del 13 d'abril. El 4 de juny, fonts pròximes a la família informaven a EFE que el director es retirava a conseqüència del procés cancerós que patia.
La capella ardent quedarà instal·lada al tanatori de la Clínica Universitària, on les restes de Frühbeck de Burgos seran vetllades "en la més estricta intimitat", segons desig de la família.
Notícies relacionadesFrühbeck de Burgos, nascut com a Rafael Frühbeck Frühbeck a la ciutat de la qual va prendre el cognom el 15 de setembre de 1933, està considerat el director d'orquestra espanyol amb més prestigi internacional des d'Ataúlfo Argenta, i actualment era titular de l'Orquestra Simfònica de Dinamarca i director emèrit de l'Orquestra Nacional d'Espanya.
De verb brillant i caràcter fort, el director que més vegades s'ha posat al capdavant de l'Orquestra Nacional d'Espanya (ONE), al voltant de 500, presumia de nacionalitat i explicava complagut el perquè del seu cognom, a la vegada que aprofitava la circumstància per fer una defensa tancada del potencial del talent musical espanyol, amb el qual anys de "deixadesa educativa" no havien aconseguit "acabar".
