Anar al contingut

L'escriptora britànica publica a Espanya la seva última novel·la, 'NW London'

Zadie Smith «La classe social és un límit del que pots fer»

IDOYA NOAIN
NOVA YORK

dents blanques, publicada quan tenia només 24 anys, va col·locar a l'estratosfera l'escriptora britànica. Dues novel·les més, un llibre d'assajos i conferències la van situar com una de les veus literàries imprescindibles. Ara s'edita a Espanya NW London, la seva quarta novel·la set anys després de Sobre la bellesa, un mosaic de vida i personatges del seu barri de Londres. Classe, raça, relacions, família, aïllament, evolució… Hi ha de tot en un llibre que és tant un retrat existencialista com un exercici d'estil, esquitxat del do per al diàleg de Smith (Londres, 1975).

-Volia escriure una novel·la existencialista sobre gent negra.

-És el que pensava quan la vaig concebre. Com a persona de color, sempre tens una sensació d'identitat, com si la nostra identitat fos molt forta o no tinguéssim les mateixes crisis que la gent blanca ha tingut el segle XX i XXI. Estava interessada a escriure un llibre sobre aquest tipus de crisi que no era exclusivament sobre gent blanca. Però no em veig com algú que escriu a una majoria per explicar una minoria. Aquest és el problema ¿no? Jo no intento convertir persones blanques a l'experiència negra. No m'interessa. Pot ser esgotador pensar en quina mesura has de convèncer la gent que la vida d'una altra persona pot ser interessant.

-En un assaig sobre Barack Obama mostrava els seus dubtes sobre la suposada era postracial.

-No crec que les coses canviïn per símbols, i un president és només un símbol. Un sol home no pot tenir un efecte enorme. El canvi de veritat passa econòmicament.

-NW London té un to urbà.

-Intentava recrear la sensació d'estar en una ciutat, aquell sentiment que de vegades hi ha de desconnexió. Volia intentar capturar una part d'aquesta sobtadesa, aquesta sensació de ser de sobte un estrany en una cantonada de la ciutat. És una espècie de tècnica de desfamiliarització, fer-te estar alerta davant de canvis.

-La novel·la aborda també la crisi d'una dona sobre la maternitat.

-El que m'interessa és la concepció diferent del temps. Després d'una xerrada una parella se'm va acostar. Els vaig preguntar si tenien fills. Em van dir que s'ho estaven pensant. ¡I tenien 43 anys! Com si la seva idea d'ells mateixos fos que eren il·limitats. No m'interessen les discussions sobre maternitat i dona. El que m'interessava és aquesta idea del sentit d'il·limitació, que el temps no té fi, que senten algunes dones i alguns homes. I el que és interessant per a mi és la manera com això està bloquejat per diferents realitats biològiques. Si ets cínic pots dir que les nostres vides s'han organitzat al voltant de l'ideal del consumidor, que anima la gent a quedar-se un temps llarg en el grup que compra més, de 18 a 40 anys.

-Va estar a punt de llançar la tovallola...

-Sempre és el mateix, amb cada llibre. Sempre vull abandonar.

-¿Què li fa no fer-ho?

-És molt depriment rendir-te després de tants anys.

-¿És molt dura amb vostè mateixa quan escriu?

-No conec cap altra manera de ser. Ser estricta amb mi mateixa m'ajuda a escriure.

-¿Això ha canviat des de Dents blanques?

-Realment no. El que ha canviat és que les frases són millors, més curtes. Tinc més autocontrol. Però la feina és la mateixa. És molt avorrida, per això és difícil parlar-ne. Simplement faig el mateix cada dia. Si entrevistes un músic, o un actor, tenen coses per explicar. Jo no tinc història. Vaig a una biblioteca, m'assec i escric i després torno a casa. I ho faig una vegada i una altra durant anys. No tinc una idea romàntica del que faig, per a mi és una espècie de manipulació amb les paraules. Hi ha autors que creen drama en la seva vida, però crec que l'escriptura passa malgrat el drama. Les borratxeres, els idil·lis… Res d'això ajuda l'escriptura. Potser sóc una escriptora molt domesticada.

-¿L'objectiu quin és?

-Esperes continuar millorant. En realitat molts autors es tornen dolents quan es fan vells. És més digne parar.

-¿Vostè pensa a fer-ho?

-Només tinc 38 anys (riu) però en algun moment pararé. Deixaré d'escriure, no de llegir. Arriba un final natural. Tota la resta del món es jubila. ¿Per què no es pot jubilar un escriptor? És una manera d'art molt racional. Quan el teu cervell ja no funciona bé no pots escriure.

-Un dels seus personatges es canvia el nom. Vostè als 14 anys va passar de Sadie a Zadie.

-Això meu no va ser per raons interessants. Estava enamorada d'un noi que tenia un nom que començava per Z. En el cas de Keisha / Natalie és un canvi de classe social, d'un nom de classe treballadora a un de classe mitjana. La classe representa un límit del que pots fer. Un canvi de classe es converteix en existencial.

-El llibre aborda també temes com la determinació.

-Fa poc vaig sentir una dona a la ràdio que deia que no planejava les coses, que deixa que passi el que hagi de passar. Això està molt lluny de la meva sensibilitat. No ho puc comprendre. Molta gent ha agafat la despreocupació pel que arriba com una espècie de fe. Jo no entenc per què és una cosa espiritual no pensar en el futur. Jo sempre penso en el futur, en les conseqüències. Sóc així.

-NW London va ser rebuda amb crítiques enfrontades. ¿Com ho porta?

-Sempre ha estat igual. Està bé, no em preocupa. He d'anar fent les meves coses. No puc agradar a tothom sempre. Jo sóc primer. I m'interessa el punt de vista de la gent intel·ligent. Quan escric sempre penso a fer les coses accessibles. Això m'importa. Tinc formació acadèmica, podria escriure diferent, però espero que qualsevol pugui agafar els meus textos i trobar-hi alguna cosa. No puc esperar una petita audiència intel·lectual. Jo mateixa recordo estar fora d'aquest públic. I m'agraden els escriptors que et deixen un camí perquè hi entris.

0 Comentaris