Anar al contingut

EL PERIÓDICO EN CATALÀ COMPLEIX 20 ANYS

Una nova onada de música

Després del 'rock català', la llengua s'ha integrat en el pop 'indie' i en el mestissatge

Jordi Bianciotto

zentauroepp9043887 i cult fiesta merce barcelona antonia font en concierto en 171101151432

MARTI FRADERA

El 1997, la música en català vivia un moment de decaïment i dubtes: temps de ressaca del rock català, que havia dominat el paisatge amb estridència durant un lustre, a l’espera d’un relleu generacional que no arribava. Quan per fi ho va fer, ja ben entrat el nou segle, és clar, ja res era igual. Noves estètiques, audiències formades a partir d’altres necessitats, gestió diferent dels reclams polítics. 

Avui es diria que cantar en català no té en si mateix connotacions ideològiques i que respon a uns impulsos naturals compartits per un públic educat en aquesta llengua. Però, ¿què ha passat en aquestes dues dècades, entre els anys de crisi de Sopa de Cabra i del final de Sau, i el nou cicle que porta d’Antònia Font a Txarango a través de Manel i Sílvia Pérez Cruz?

  
  

Després de les banderes

Vist amb distància, és fàcil observar que la música en català s’ha mogut a través de cicles d’expansió i regressió, cosa que no la fa gaire diferent de qualsevol altra escena. Així, després dels anys dels cantautors, els 60 i 70, va venir la crisi dels 80. I d’aquí, a un vigorós rock català que, a començaments dels anys 90, va desplaçar el focus de Barcelona a les comarques i va embolcallar els nous himnes en estelades, a vegades desitjades (Els Pets) i, altres, no tant (Sopa de Cabra). Però, el 1997, aquella onada ja remetia. 

L’efecte juvenil de Gossos, que aquell any van publicar Metamorfosi, va ser un reflex tardà del fenomen. Altres exponents, com Whiskyn’s i Glaucs, i una mica més tard els proto-indie No ‘Nem Bé i Glissando, desfilaven per la premsa sense acabar d’arribar al gran públic. En paral·lel, els triomfadors del cicle anterior afrontaven convulsions. El 1997, veia la llum el primer disc d’Adrià Puntí, després del final d’Umpah-Pah, Pepalallarga i..., senyalitzant el trànsit de la banda de rock al cantautor. Sopa de Cabra va afrontar aquells anys  com una travessia del desert que va aconseguir deixar enrere amb el disc 9 (1998), subjecte a un llenguatge sonor més adult, mentre que Sau desapareixia amb la sobtada mort de Sabater (1999). El grup que amb més estabilitat va sobreviure al canvi d’era va ser Els Pets, que precisament el 1997 va llançar el seu popular Bondia. Un disc del qual vendrien 100.000 exemplars i que va ser el preludi del seu trànsit cap a un pop cada vegada més refinat i menys festiu.

Una etapa històrica no comença de cop i volta, d’un dia per l’altre, i si bé el renaixement oficial de l’escena en català se situa al voltant del 2008, per trobar les seves arrels cal recular una mica. Almenys, fins al 2001, quan un grup mallorquí, Antònia Font, donava senyal als escàners de la premsa barcelonina amb el seu tercer disc, Alegria. I quin senyal: les seves cançons formulaven un pop d’una altra dimensió, potser còsmica. Antònia Font «va demostrar que es podia fer pop independent guai en català», apuntaria anys després a aquest diari Pau Vallvé. 

Del castellà o anglès al català

Després d’un temps en què s’associava la música en català a un tipus de rock més aviat extemporani, d’estètica setantera, brotaven els casos de grups i solistes acabats de formar que, havent usat primer el castellà o l’anglès com a llengües d’expressió, incorporaven parcialment o totalment la llengua catalana. Primer, Raül Fernández, Refree, acollint-se al bilingüisme. Poc després, Mishima, deixant enrere l’anglès a Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa (2005). Sanpedro, amb el futur productor estrella Ricky Falkner, va ser un altre pioner d’aquell pop en català de signe alternatiu. 

Barcelona tornava a cantar en la llengua de Fabra, i, mentre, a l’Empordà, Mazoni, després d’haver començat amb el castellà i passar-se després a l’anglès, adoptava definitivament el català a Esgarrapada (2006), disc publicat un any després del debut de Sanjosex, Viva! Ampliant la imatge, veiem que adoptar la llengua pròpia formava part del signe dels temps: grups com Love of Lesbian, Sidonie i Standstill es van passar en aquells anys de l’anglès al castellà, canvis saldats sempre amb bons resultats comercials. 

El símbol del nou paradigma el va servir Manel amb Els millors professors europeus, llançat la tardor del 2008. El seu pop amb ingredients folk va abanderar una escena amb aparadors com el festival PopArb. Dels Amics de les Arts a La Brigada, passant pel Petit de Cal Eril, Maria Coma, Anna Roig, Senior i el Cor Brutal o el bilingüe Joan Colomo han donat cos durant aquesta dècada a una esplendor pop amb molts matisos i variacions.

Revetlla i activisme

L’últim gir l’aporta una revitalització de la música de revetlla: els fills (o nets) de l’Orquestra Plateria. El so Barcelona del canvi de mil·lenni va incloure només a vegades la llengua catalana: la saga de Dusminguet i La Troba Kung-Fú. Però aquest fil connecta, a través de Gertrudis, amb els menús rumbers i tropicals de Txarango i La Pegatina. Una noció popular i activista de la música que, mirant al sud, a terres valencianes, feia anys que es desplegava amb Obrint Pas i successors com La Gossa Sorda.

¿I els cantautors, amb els quals va començar tot (o gairebé)? L’etiqueta segueix vigent, encara que és més oberta que fa 20 anys i pot incloure accents pop o mestissos. Alguns clàssics han abaixat la persiana (Llach, Raimon), altres segueixen ben actius (Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Marina Rossell) i veus més joves aporten una empremta pròpia: des de Roger Mas, amb les seves referencials cançons tel·lúriques, fins als valencians Feliu Ventura, Òscar Briz i Pau Alabajos.

  

Escena catalana

El relat segueix obert en un moment en què la llengua ja no és una línia divisòria. Els públics són compartits, i avui són irrepetibles les pedrades llançades a Sopa per cantar en castellà, d’igual manera que entre el públic d’un concert de Mishima no se sent només parlar català. Veus com Sílvia Pérez Cruz o el duo Maria Arnal i Marcel Bagés barregen llengües sense que ningú els passi factura. I d’aquella idea d’escena en català hem anat evolucionant al concepte d’escena catalana, amb tot el que conté. Que és molt. 

0 Comentaris
cargando