Anar al contingut

referèndums consultius a Itàlia

Llombardia i Véneto aconsegueixen majoria per ampliar les seves competències

Les dues regions deuran ara negociar amb Roma la transferència de 23 capítols centralitzats

Rossend Domènech

mbenach40640024 mil02 milan italy 22 10 2017 federal secretary of ital171022221704

FLAVIO LO SCALZO

Els referèndums consultius celebrats ahir per ampliar les competències autonòmiques de la Llombardia (Milà) i el Vèneto (Venècia), que reuneixen 11 milions d’habitants i produeixen el 30% del PIB nacional, van aconseguir el seu objectiu. Els resultats van ser millors a la ciutat dels canals que en l’actiu «motor econòmic» i «capital moral» d’Itàlia.
    

A la regió de Venècia van votar el 59% dels electors i a la Llombardia van superar el 32% (2,5 milions). En  aquesta última regió i amb un terç de circumscripcions escrutades, el sí obtenia ahir a la nit el 90% de les paperetes. La primera havia d’aconseguir, per efecte de la seva llei electoral, un quòrum superior al 50%.
    

A partir d’ara els respectius governs regionals hauran de negociar amb Roma la transferència d’unes 23 competències que estaven en joc, entre elles una millora de les balances fiscals. Les dues regions aspiren que el 90% dels impostos recaptats es quedin al seu territori. La Llombardia lamenta els més de 50.000 milions de diferència entre el que es dona i el que es rep.
    

«No tenim res a veure amb Catalunya, volem l’autonomia, o sigui més poder, més competències i el federalisme fiscal, no la independència», ha comentat Luca Zaia, president del Vèneto.

AUTONOMIES ESPECIALS

Totes les regions italianes són autònomes des del 1970, tret de les cinc que, per les seves característiques peculiars, van obtenir l’autonomia abans i en moments diferents, però totes elles poc després del final de la segona guerra mundial (1945). Es tracta de la Vall d’Aosta (1948), Tirol del Sud o Alto Adige (1948 i 1972), Friuli-Venezia-Giulia (1954 i 1963), Sardenya (1948) i Sicília (1946). Quan a Itàlia es parla de l’autonomia d’aquestes cinc s’hi afegeix l’adjectiu «especial», perquè tenen més competències transferides que les altres.
    

A la vall d’Aosta (130.000 habitants), enclavament adossat als Alps a la frontera francesa, es parla un patois  o dialecte derivat del francès i a Friuli (1.200.000 habitants) hi ha una minoria de parla eslovena (2.500 respecte a 1.220.00 habitants). El seu estatut d’autonomia preveu l’elecció d’un diputat d’aquella minoria per al Congrés de Roma i que a la zona interessada s’ensenyi l’idioma.
    

A Sardenya (1.140.000 habitants) es parla sard, encara que en realitat els habitants usen cinc dialectes diferents gairebé incomprensibles entre si (un és el català del segle XIV i un altre és un italià barrejat amb una mena de castellà antic), que mai han sigut «normalitzats», com va succeir amb el català gràcies a Pompeu Fabra. El sicilià que es parla a l’illa, malgrat que resulta incomprensible per a la resta d’Itàlia, no ha arribat mai al rang i per tant la reivindicació de ser un idioma cooficial o a ser ensenyat a les escoles.
    

En un principi només Sicília (5.050.000 habitants) i Sardenya van comptar amb totes les competències fiscals, anàlogues a les de l’actual Euskadi, però només Sicília va decidir aplicar-les, mentre que Sardenya no ho ha fet mai.
    

L’autonomia del Tirol del Sud, on es parla alemany, italià, retoromànic i cimbre, va ser objecte de disputes internacionals després de Napoleó i del Congrés de Viena entre Àustria  i Itàlia, acabades amb un acord internacional (1919) i altres de successius (1947) pels quals Viena va quedar com a avalador i garant d’aquella autonomia. Als anys 70 hi va haver alguns atemptats a la regió, com a forma de protesta per la disminució de l’autonomia regional i del malestar entre tirolesos i la minoria italiana present a la regió.
    

Actualment el 62,3% de la població és autòctona i els italians representen el 23,4%, fet que produeix algunes topades a l’Administració autonòmica. 

Temes: Milà Itàlia

0 Comentaris
cargando