Mor el 'John Wayne' de Corea del Nord

Del nodrit gremi de desertors de la península coreana impacten els que van agafar el sentit inesperat. Joseph Dresnok va travessar el filat de ganivetes de sud a nord a la recerca del paradís comunista i durant dècades va ser un dels principals actius propagandístics de la dinastia Kim. L’últim desertor nord-americà a Corea del Nord va morir al novembre als 74 anys d’un vessament cerebral, tot i que la notícia es va saber ahir.

    

Ho van confirmar a Pyongyang dos dels seus fills amb l’uniforme militar, els pins dels líders i en un coreà amb un marcat accent del nord. Ted i James Dresnok van revelar que el seu pare havia mort «sense penediments» i amb les súpliques que respectin el líder Kim Jong-il i segueixin «il·luminant el camí». Els nets del camarada Joe seran la tercera generació al servei de Corea del Nord contra l’enemic imperialista nord-americà. La resta del vídeo emès pels mitjans oficials transcorre per camins plens de tòpics: lloes al líder, crítiques a les sancions internacionals i amenaces d’esborrar Washington del mapa, sense cap altra novetat que provenen de tipus caucàsics, rossos i d’ulls blaus. Són els fills que va tenir amb la primera de les seves tres esposes a Corea de Nord, una romanesa segrestada pel règim i forçada a casar-se amb Dresnok.

    

La seva biografia comprèn un parell de vides. S’entén que no li agradés la primera quan va emprendre la segona. Havia nascut a Virgínia, els seus pares el van abandonar i va passar la infància en llars d’acollida fins a allistar-se als 17 anys. Tampoc la seva carrera castrense apuntava alt. L’Exèrcit el va descriure com a gandul, indisciplinat i busca-raons.

    

Així que Dresnok va analitzar els seus 21 anys de vida aquell assolellat matí del 15 d’agost de 1962 a la zona desmilitaritzada de la península. La seva dona l’acabava d’abandonar per un altre, no tenia familiars als EUA i l’esperava un judici militar per haver abandonat el campament per enllitar-se amb una coreana. I va concloure que qui res no té res no té a perdre. L’empenyia també el rancor després d’haver sigut obligat a netejar un carro blindat amb un raspall de dents i una galleda d’aigua en una nit glaçada per alguna de les seves malifetes. Va agafar el seu fusell i va córrer en direcció al nord a través d’un camp de mines donant per probable que no arribaria sencer.

    

Però hi va arribar, també es va salvar del comprensible impuls dels soldats nord-coreans de tirotejar un soldat nord-americà que s’acostava armat i corrent i va ser traslladat en tren a Pyongyang. Allà es va trobar amb el soldat Larry Abshier i en l’any i mig següent rebria el sergent Robert Jenkings i l’especialista Jerry Parish. Tots quatre van ser un èxit de la propaganda que Kim Il-sung no es va cansar d’airejar a la televisió i en portades de revista.

    

La vida no devia ser tan agradable perquè quatre anys més tard van buscar asil a l’ambaixada soviètica. Moscou els va expulsar i, en lloc de l’escamot d’afusellament, es van enfrontar a una campanya de rentat de cervell que va incloure la memorització dels manuals de Kim Il-sung.

Estrella del cel·luloide

La història suggereix que va funcionar. Va ser un tenaç joglar del règim i va disfrutar d’una vida impensable per a un individu sense estudis de l’Amèrica profunda. Va ensenyar anglès, va traduir les obres de Kim Il-sung i va ser la veu que a través dels altaveus a la zona desmilitaritzada animava els seus excompanys a desertar a la recerca de racions de menjar més copioses i més dones de les que podrien satisfer. També va ser una estrella del cel·luloide a l’interpretar el pèrfid capatàs d’un camp de presoners en una sèrie dirigida per Kim Jong-il, pare de l’actual tirà i reconegut cinèfil. «Va ser el John Wayne de Corea del Nord», van aclarir els directors del documental biogràfic Crossing the line (2007).

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Rússia adverteix a Polònia que no aculli armes nuclears

La seva tardor vital va ser menys agitada. Vivia en un petit apartament de la capital amb una humil assignació, sense més distraccions que la pesca i la beguda. La seva missió propagandística ha sigut heretada pels seus fills.

Abshier va morir d’un atac al cor, una fallada del fetge va acabar amb Parish i Jenkins va rebre el permís per viatjar a Tòquio. En les escassíssimes ocasions en què va parlar amb premsa estrangera va glossar el seu país d’adopció. «No me n’aniria d’aquí encara que em posessin un bilió de fotuts dòlars a la taula», va dir en aquell documental.