"Només veig pobresa, pobresa i més pobresa"

Diu que la tensió el porta aquests dies a fumar dos paquets diaris, però en l’hora i mitja següent de conversa se n’haurà ventilat un, refusa cortesament la invitació a dinar per falta de gana i la seva mirada extraviada revela que encara no ha paït els resultats mèdics rebuts hores abans. «Ja no hi ha res a fer. Hi ha metàstasi. Li han donat tres mesos de vida». Li Fengnan, de 61 anys, parla de la seva dona, Bao Haiquan, de 59.

    

És el final d’un trajecte que va començar tres anys enrere amb el diagnòstic d’un càncer de fetge que ja els ha costat 200.000 iuans (gairebé 26.000 euros). Li té les mans calloses i nerviüdes d’algú que sempre ha treballat la terra. Representa la classe més baixa de la Xina rural, als antípodes de les mediàtiques Pequín, Xangai o Hong Kong. Guanyava entre 6.000 i 10.000 iuans anuals (entre 780 i 1.300 euros) plantant patates i arròs al seu poble de la província de Jilin al nord fins que el càncer el va obligar a deixar-ho per cuidar la seva dona.

  

 Han anat diverses vegades a Pequín des que van descobrir que el tractament a Jilin no funcionava. Primer en un hotel, d’on se’n van anar al cap de quatre dies per car, i després a diverses habitacions privades. Aquesta vegada, amb la sospita que seria l’última, han tornat a l’hotel. «No volia que la meva dona passés aquests dies en aquests llocs horribles», assenyala. Tot i així, és un hotel de baix cost, amb parets escrostonades i les moquetes gastades, brutes i foradades.

  

 Li vesteix roba passada de moda i barata, però neta i ben planxada. Hi ha alguna cosa de commovedor en els seus esforços per dotar-se de dignitat en els últims tràmits de la malaltia amb hotels per sobre del seu pressupost i camises noves. «Hauré de vendre la casa per tornar el que m’han prestat, potser hauré de transferir les terres. Estic jubilat però treballaré del que sigui. Però en això ja hi pensaré més tard, ara he de resoldre el problema de la meva dona», explica.

  

 Per a la seva jubilació, ara frustrada, Li i la seva dona comptaven amb els 80 iuans (10 euros) per cap que reben del Govern per la seva condició d’«extrema pobresa» i alimentar-se del seu petit hort. Uns últims anys tranquils i merescuts després d’una vida dura. «Pobresa, pobresa i més pobresa», respon quan se le pregunta què veu en el futur. «I a més a més tinc un fill casador, hauré d’ajudar-lo amb la casa…», diu.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Rússia adverteix a Polònia que no aculli armes nuclears

  

 Pequín va encunyar fa un parell d’anys el «somni xinès» com a objectiu de la seva política econòmica. És un concepte vaporós que al·ludeix a una qualitat de vida mínima per a tothom. El creixement econòmic a la Xina rural en els últims 30 anys ronda un espectacular 8% i les millores han sigut palmàries, segons admet la mateixa OMS, encara que són insuficients per vèncer la desconfiança i detenir l’èxode a la capital quan arriba la malaltia. Entre els pilars d’aquesta reforma figura millorar els hospitals de les zones rurals i augmentar els sous dels seus doctors perquè no marxin als grans hospitals.