Preparant el vaixell....i l'ànima

Al ‘Golfo Azzurro’ es matina. Arrenca el segon dia de missió -la número 11 de l'oenagé Proactiva Open Arms en aigües del Mediterrani central al rescat d'immigrants-  i el pesquer està atracat encara al port maltès de Bezzina per les inclemències meteorològiques en alta mar. 

Amb la neteja i la intendència ja pràcticament llestes, la sala hospitalària impol·luta i les embarcacions de rescat revisades, arriba el moment de preparar l'ànima. Una qüestió que l'oenagé no considera intranscendent i a la qual atorga el lloc que mereix. Per això, cada membre de la tripulació té assignat un psicòleg en terra -tots també voluntaris- amb qui contactar en qualsevol moment i a qualsevol hora.

Marga Lalande, psicòloga experta a treballar amb víctimes del terrorisme, també volia donar un cop de mà. I ja ha aconseguit aglutinar un grup de col·legues voluntaris. Entusiastes, entregats.

Acostar-se a una embarcació amb centenars de persones amuntegades a la deriva durant hores, sentir la vida del que aconsegueix ser rescatat i, de vegades, la mort de qui no ha tingut la mateixa sort poden provocar en la tripulació reaccions d'allò més diverses que és millor intentar anticipar. Angoixa, ira, tristesa, impotència, desemparament, frustració… La llista és llarga.

PREPARAR-SE PER A TOT...I PER A RES

Una de les primeres reflexions plantejades és preparar-se per a tot però també preparar-se per a res. Sortir de missió no significa necessàriament trobar vaixells d'immigrants en alta mar encara que l'experiència demostra que és molt poc probable tornar sense recollir ningú. Per tant, també és important estar preparat per, malgrat les ganes i l'entrega, poder gestionar la possibilitat de no arribar a canalitzar-les.

Una novetat que viuran els tripulants del ‘Golfo Azzurro’ respecte a l'‘Astral’, molt més petit, és conviure amb els rescatats, potser durant diversos dies de navegació. Atenció, en aquest context, amb els vincles emocionals que, inevitablement, es poden generar… Amb el nadó que treus de l'aigua, amb la dona a qui guareixes les ferides, amb aquell home derrotat malgrat una fortalesa física descomunal. Els més experimentats expliquen que les mesures d'asèpsia i protecció comencen a relaxar-se quan es constata que, de vegades, agafar una mà, fer companyia i conversar és la millor medicina.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Rússia adverteix a Polònia que no aculli armes nuclears

“És important -planteja Marga Lalande- tenir molt clar que el cooperant forma part d'un gran engranatge en què no té capacitat de fer res respecte del que ha passat abans i el que passarà després amb les vides d'aquelles persones que rescata”. La psicòloga assegura que un dels pitjors moments és desprendre's d'aquestes persones i deixar-les a una sort que ningú coneix en el seu llarg periple cap a Europa. “Es tracta de no sentir-se responsable ni culpable del que li pugui passar a aquella persona”, insisteix el grup de psicòlegs.

La resta, no per evident és menys necessari recordar-ho. La tripulació és un equip que es cuida entre si. On no arriba l'un, arriba l'altre.