El derbi republicà

"¡Rudy, Rudy!". En primera fila, a peu de l'estrada, la petita Margaret saltava. Portava un cartell de Rudy Giuliani, l'exalcalde de Nova York i aspirant a ser el candidat republicà a la presidència dels EUA, i no va parar en l'intent de cridar la seva atenció fins que va aconseguir l'autògraf. Ningú del saló de banquets Wayfarer Inn de Bedford (Nou Hampshire) se'n va anar a casa sense un autògraf, una foto o una carantoina de Rudy. És el que té la política als EUA: per presidir aquest país continent s'han de treballar localment els vots.

La universitat Saint Anselm de Nou Hampshire va acollir dimarts el debat dels deu presidenciables republicans. Com si es tractés d'un derbi esportiu, en diversos bars de la ciutat els simpatitzants dels candidats es van reunir per seguir per televisió les dues hores d'esgrima política. Més d'un centenar de fidels del senador per Arizona John McCain, per exemple, es van citar al Jillians de Manchester, un bar perfecte --amb una dotzena de televisors-- per seguir les sèries mundials de beisbol, la imminent final de la NBA i un debat polític quan encara falten sis mesos perquè comencin les primàries i més d'un any i mig per a les eleccions presidencials.

Globus i un pastís

"McCain és l'únic que parla clar", opinava John, de 55 anys, al Jillians. L'organització era impecable: un sofisticat sistema de so, cambreres servint begudes, un bufet de pizzes, globus amb els colors de la bandera i un pastís amb el nom de McCain escrit amb xocolata. Als seus seguidors, més joves que el seu candidat, els agraden el vi blanc i la cervesa, les xapes del presidenciable i les samarretes estampades amb el seu nom. I adoren la pizza.

Seguir el debat allà va ser com veure un partit del Mundial de futbol: joc especulatiu i, de tant en tant, un cop d'enginy que fa aixecar la gent dels seients. Per als mccainites aquell moment va arribar quan el seu home va dir: "La senadora Clinton no entén que ni els presidents ni els partits polítics perden guerres. Són les nacions les que perden guerres, i per això hem de triomfar a l'Iraq". Ovació, mans que xoquen. Home run de McCain. Menys entusiasme entre els seus va suscitar la seva postura sobre immigració (advoca per legalitzar els 12 milions de sense papers). I no és estrany, perquè després de veure un debat republicà un té la sensació que un comando format per Bin Laden, un grapat de sense papers hispans, Saddam Hussein (tant és que l'haguessin penjat) i Darwin hagi de volar qualsevol 11 de setembre d'aquests el país sencer. I ho faran parlant en espanyol.

Pel.lícula de por

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Rússia adverteix a Polònia que no aculli armes nuclears

El rei, en aquest sentit, és Giuliani. Al Wayfarer Inn els assistents es van mostrar molt excitats i van victorejar l'exalcalde de l'11-S quan va passar per allà després del debat. Però el discurs de Giuliani sembla una pel.lícula de por: ningú es pren seriosament l'amenaça terrorista com ell, tots els polítics menys ell et volen prendre els diners amb impostos, la llei d'immigració és una amnistia, no podem tolerar que l'Iran tingui la bomba nuclear... Si el món descrit pels republicans és un lloc fosc, ple d'amenaces i incerteses, el de Giuliani --que anava maquilladíssim, amb un aire del senyor Burns d'Els Simpson quan es frega les mans davant el micròfon-- es resumeix en unes sigles: 11-S.

Però res d'això va importar a Margaret ni a les 150 persones reunides al Wayfarer Inn per seguir el debat i veure Giuliani en persona. Anaven més ben vestits i no eren tan vehements com els fans de McCain, el menjar era més exquisit --formatges i embotit; no hi havia pizza-- i l'ambient, en general, era més chic. Arizona i Nova York. Dues amèriques molt diferents i un mateix objectiu: la Casa Blanca.