Miguel Á. Álvarez: «Quan estàs creant no te'n recordes dels problemes»

¿Problemes? Problemes no són els que expliquen els informatius amb to apocalíptic aquests dies de vertigen. Problemes són els que arrosseguen els que tracta diàriament Miguel Ángel Álvarez (Madrid, 1963): nens amb càncer, gent gran dependent, discapacitats funcionals, malalts d’esclerosi... Lluny de la fúria i les cites històriques, els que es dediquen a l’assistència social treballen de forma callada i sense cap més il·lusió que foragitar penes durant una estona. Els voluntaris que Álvarez coordina a la fundació Talento-MCR fan servir la imaginació com a espantapenes.

–En el món assistencial operen moltes entitats. ¿En què es distingeix el que fan vostès?

–Que no convidem els que atenem a fer tallers de papiroflèxia ni els llegim contes, sinó que els convertim en directors d’escena i guionistes de cine. Són ells els que creen els universos on es desenvolupa l’acció, per això funciona tan bé. Vam començar fa dos anys en un hospital de Madrid i des d’aleshores no han parat de trucar-nos de residències, cases d’acollida i centres assistencials.

–¿Dependents convertits en directors d’escena? ¿I això com es fa?

–Li descric una jornada normal: arribem a una residència, reunim els avis al voltant d’una taula, els repartim un grapat de fotos antigues i ens posem a parlar de les seves infàncies, els seus estiuejos, els seus primers amors… I aquí ja es disparen. A continuació, ells mateixos fan màscares inspirades en personatges dels seus records i comencen a interactuar-hi. No s’imagina les coses que se’ls acudeixen. Amb els nois amb síndrome de Down funciona molt bé el teatre d’improvisació.

–Expliqui-m’ho.

–Uns fan d’actors i salten a l’escenari i altres són els creadors de la trama. De sobte, algú diu: ¡tu seràs un botifarró volador! I l’actor es transforma en aquest personatge. Un altre, crida: ¡que juguin a futbol! I algú es converteix en una pilota. ¡Entrem en un bosc còsmic!, demana un altre. I els intèrprets fan realitat la petició. Són ells els que manen. Tot resulta caòtic i surrealista, però molt divertit. Això de les pel·lícules és una altra pel·lícula.

–¿Pel·lícules?

–Aquest projecte el vam posar en pràctica amb nens d’Aldees Infantils. ¡Els vam convertir en realitzadors de cine! Ells mateixos escrivien l’argument, dibuixaven l’storyboard, dissenyaven els personatges i els donaven vida modelant ninos de plastilina. Després vam muntar l’acció, foto a foto, com si es tractés d’una pel·lícula d’animació. Si veiés com flipaven sentint-se cineastes…

–Al final, ¿de què es tracta? 

–Que s’evadeixin durant una estona. No els parlem mai de la malaltia ni els preguntem com estan. Directament, els posem a crear, i llavors es produeix la màgia, perquè quan estàs creant no te’n recordes dels problemes. 

–¿Com va arribar a aquest descobriment?

–Vaig ser director de teatre contemporani durant molts anys. Molt de poble, molt modest, però sempre interessat a indagar les possibilitats que té la dramatúrgia. Un bon dia em vaig cansar de perseguir subvencions per entrar en els circuits escènics oficials i vaig decidir donar un enfocament terapèutic i social al teatre. Però hi ha qui té més mèrit.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Qui?

–Els voluntaris: nois i noies d’escoles de teatre i de la universitat que dediquen el seu temps a fer realitat aquest projecte. Arriben amb una entrega i un bon rotllo admirables. També tenen molt mèrit les persones a les quals atenem. Se suposa que ho fem per ajudar-los, però després d’estar amb ells som nosaltres els que en sortim més enriquits.