Anar al contingut

GENT CORRENT

"Intento escriure poesia amb la llum; busco bellesa"

Carme Ollé és una fotògrafa gairebé invident a qui una degeneració macular no li impedeix rastrejar la seva veritat des de les ombres

Olga Merino

cmp1294

CARLOS MONTANYES

Els seus ulls blaus preciosos, amb només un 10% de visió, perceben la resplendor entre perfils difuminats, però res enterboleix l’entusiasme per la fotografia de Carme Ollé Coderch (Barcelona, 1950), amb més de 200 exposicions al seu haver. Té obra permanent al Museu Tiflològic de l’ONCE, que ara celebra el seu 25è aniversari.

—Passava llargs estius a la casa familiar de Vallvidrera, on tenia un contacte molt íntim amb la terra. El canvi de les estacions m’entusiasmava de petita, i just l’any en què vaig complir els 12, els Reis em van portar una càmera Agfa, de les d’acordió. 

—La naturalesa, sempre.
—És molt important per a mi. Me’n vaig adonar durant un viatge a Islàndia en tendes de campanya que havia organitzat amb el Centre Excursionista de Catalunya. Aquella immensitat, la terra, el gel, els camps de lava… ¡Em vaig sentir un granet de sorra enmig de l’univers!

—Una vocació des de molt jove, la seva.
—Als 16 anys ja estava treballant en un laboratori de fotos, a Casa Sàbat, que era al carrer Fontanella. Ja no existeix.  
  
—¿Treballava a la cambra fosca?
—Tant al taulell, com al laboratori amb l’ampliadora i els líquids, revelant fotos en blanc i negre de casaments, comunions, la Palma, vacances… Fins que ho vaig haver de deixar. També, de conduir.

—¿Quan van començar els problemes?
—Als 42 anys, em vaig adonar que no enfocava bé i els contorns se’m deformaven; moltes tasques les feia per intuïció. Vaig anar al metge i em va dir: «Ho sento, però no puc canviar-te les finestres».

—¿Diagnòstic?
—Una màcula de Fuchs i una alteració corioretiniana.

—Un cop molt dur.
—Una etapa difícil, sí. La música em va ajudar a no decaure i sobretot el suport dels meus pares i del meu germà. Havia fet molta muntanya, però vaig acabar per recloure’m a casa a poc a poc. Un dia, el meu professor d’alemany em va dir: «Ets com una olla exprés: si et trec la vàlvula, explotaràs».
 
—Ell la va animar a anar a l’ONCE.
—Sí. Aquí m’han ajudat molt. El primer que van fer va ser preguntar-me per què parlava de la fotografia en passat.

—Havia guardat la càmera a l’altell.
—Fins que, l’any 2002, quan el Museu Tiflològic preparava un concurs pel seu desè aniversari, el meu germà Alfons em va donar un ultimàtum: «O et presentes o ja no t’acompanyo més a passejar».

—I la van seleccionar.
—Però el més important va ser adonar-me del que eren capaços de fer els artistes cecs. «Llavors —em vaig dir—, amb una resta de visió, jo podria…». Allò va ser el detonant per reprendre la meva passió.

—¿Com ho fa?
—Em vaig passar a la digital, i ara enfoco de manera automàtica. Conèixer la tècnica i el meu bagatge, hi ajuden. A vegades, m’he passat tota una tarda esperant que la llum passi exactament per entre les branques d’un arbre o que es pongui el sol darrere de la muntanya.

—¿Però ho veu?
—Amb nitidesa, no; em fio de la intuïció. He passat de fotografiar en pla màquina, com qui fabrica cargols, a desenvolupar el meu sentit artístic.

—Ho entenc.
—Intento escriure poesia amb la llum, buscar la bellesa, transmetre alegria, expressar el que en aquell moment em dicta el cor. Ara estic treballant amb els reflexos a l’aigua; als canals de Venècia, en un bassal, en un jardí... Em fascinen. Estimulen la imaginació. 

0 Comentaris