"Actuem per a adults de 3 anys i nens de 99"

Jordi Pedrós va passar d'agricultor i ramader a representar totes les vides que es pogués imaginar. Viatja regant el món amb teatre familiar

3
Es llegeix en minuts
Carme Escales
Carme Escales

Periodista

ver +

L'estiu i els jocs a la platja, a la piscina, en càmpings i esplais, obren entre nens i nenes interessants parèntesis a llargues estones, o dies sencers, de connexió a videoconsoles, televisions i pantalles tàctils. Festes majors i festivals els descobreixen altres pantalles, com els espectacles al carrer que fa 10 anys que celebren companyies teatrals de Lleida com Campi qui pugui. Jordi Pedrós (Castellserà, 1978) n'és -juntament amb Cristina García- fundador, autor i actor. El que hauria donat ell, de petit, perquè al seu poble hagués aterrat algun grup així.

-¿Com eren les seves dosis de teatre de petit?

-En un poble de 1.000 habitants el teatre no es vivia. A l'escola no en fèiem, com a molt vèiem una obra a l'any quan anàvem d'excursió a Lleida. Visitàvem una fàbrica de galetes i ens portaven al teatre.

-¿Com va arribar a pujar a escena, doncs?

-Una noia va voler muntar un grup de teatre amateur a Castellserà i va preparar un càsting local. Jo m'hi vaig presentar perquè després de fer Administratiu (FP) a Tàrrega, vaig treballar fins als 20 anys a casa. Cultivàvem cereals i criàvem porcs, i a l'hivern a les cinc de la tarda ja és fosc. Em vaig presentar al càsting per tenir una altra activitat.

-¿I com va anar?

-Molt malament. La directora em va dir que ho havia fet molt malament. I allò va ser per a mi una espina clavada, per això em vaig apuntar a classes de teatre a l'Aula Municipal de Teatre de Lleida. Però al grup del poble em van agafar, perquè no s'hi havia presentat cap altre noi i em necessitaven. Més tard vaig compaginar nits de feina a Mercabarna amb estudis reglats de teatre a l'Institut del Teatre, al Col·legi de Teatre i a Atrium amb Raimon Molins.

-¿Què va anar fent en vostè el teatre?

-Era una cosa que em permetia viure una vida paral·lela a la meva, i molt més atractiva. Ser adolescent i fer-se gran en un poble de 1.000 habitants és molt complicat. I el teatre em donava amplitud total.

-¿Què va ser del primer que va fer?

-Vaig crear un monòleg que vaig batejar amb el nom que els meus pares m'haurien posat si hagués sigut una nena: La Fermina. Amb ell vaig fer més de 100 representacions per tot Catalunya parlant d'actualitat i dient el que volia. Cada vegada que em pagaven, m'adonava que estava treballant. D'això fa 12 anys.

-¿Segueix dient el que vol?

-Sí, és el gran regal del teatre, poder dir moltes coses sense resultar alliçonador. Pots fer una obra sobre l'homosexualitat, o la mort, sense parlar-ne. Els nostres espectacles tenen sempre diferents capes de lectura. Actuem per a adults de 3 anys i per a nens de 99. I sempre deixem una llavor de consciència perquè després nens i adults parlin.

-Avui, Campi qui pugui està viatjant a Holanda, abans d'anar a Alemanya i el Canadà. És una de les companyies teatrals catalanes que més contractes té a l'estranger. ¿Els nens són iguals arreu del món?

-No. Estan educats en diferents entorns i cultures, però en els nostres espectacles a penes hi ha paraules o ens inventem el llenguatge. Es poden passar molts missatges sense paraules. Si dues persones volen entendre's, no cal cap idioma.

-¿Per què va escollir el teatre de carrer?

-Perquè és el més democràtic, accessible a tothom. Recordo una funció en què un senyor de 50 anys va venir plorant a dir-nos, a l'acabar l'espectacle, que era la primera vegada que veia una obra de teatre.

Notícies relacionades

-Lleida té moltes companyies de teatre, ¿com es porten entre totes?

-Tenim un grup de WhatsApp amb 256 membres. Cada primer dijous de mes mengem paella junts els que podem. El nostre hashtag és Teatre Lleida Power.

Temes:

Teatre