Sebastián Giancarlo: "El pis de Terrassa valdria el doble a Barcelona"

La vida dona moltes voltes, i de vegades també obliga a fer-ne. Això és el que li ha passat a Sebastián Giancarlo, la seva dona Irene i els seus dos fills, tots nascuts a Veneçuela però amb ciutadania italiana. La pèssima situació que pateix el seu país els ha empès cap al Vell Continent, on poden treballar de la seva feina. Són graduats en Administració i Direcció d’Empreses i treballen a l’àrea de Barcelona, i fins fa menys de mig any vivien a la capital. Ara els preus de lloguer els han empès a mudar-se a Terrassa, on paguen la meitat per un pis en millors condicions.

«Vam decidir provar sort a Espanya, primer a Màlaga, on no trobàvem feina, i un any després ens vam traslladar a Barcelona, on els meus dos fills van començar a estudiar a l’escola i a l’institut», explica el Giancarlo. La integració ha comportat l’aprenentatge del català, cosa per a la qual han comptat amb l’ajuda dels dos centres educatius, amb grata sorpresa per a ell.

Pis deteriorat

Pis deterioratEl problema era l’elevat cost de viure a Barcelona. Pagaven 1.200 euros per un pis deteriorat i amb dues habitacions, i es trobaven a les portes d’una revisió a l’alça. «Vam optar per buscar pis a fora de Barcelona, a Rubí, Sabadell i Terrassa, i finalment vam trobar un pis per 600 euros, de 120 metres quadrats i tres habitacions, en el qual ens trobem molt de gust. Al cap de poc temps d’arribar va ser la festa major. És una ciutat meravellosa que ens encanta, on quan vas al parc la gent et saluda i et parla. A Barcelona això costa trobar-ho», assegura. De fet, constata que a mesura que s’allunyava de la capital els preus es reduïen de mica en mica, per la qual cosa van aconseguir trobar un equilibri entre proximitat, preu i prestacions.

Notícies relacionades

Repsol creu que l’impost a les energètiques decaurà a final d’any

Lola Casademunt vestirà l’equip dels EUA de la Copa Amèrica

L’únic inconvenient és que els fills continuen estant escolaritzats a Barcelona, el Sebastián treballa a la capital, i la Irene, al Prat de Llobregat. «Cada dia agafem el tren, jo els FGC fins a la plaça de Catalunya, i ella, Rodalies fins a Sants, deixa el petit al col·legi i continua fins al Prat amb un altre tren. És embolicat, però ja hi estem acostumats», admet. La gran, a segon de batxillerat, fa el trajecte pel seu compte.

Un altre gran problema és que Terrassa es troba a dues zones de distància en transport públic, cosa que apuja el trajecte. «Paguem més per moure’ns, però sens dubte compensa», sentencia.