El món de Manolita

Barcelona és una ciutat de gats que hi va haver un dia que es va veure envoltada de gossos de carrer i li va venir un atac, però com que tot va passar, ja els dedica exposicions i conferències. No és que la cultura amanseixi les feres, és que les tanca i les exhibeix. La cultura és un zoo dominical on el perill el tenen els animals. Ja n’hi ha prou de pensar com van acabar Nietzsche, Baudelaire i, és clar, també Rimbaud. Els seus llibres són retalls de la seva pell, pells esteses amb què adornem casa nostra, que posem a terra per poder caminar confortablement descalços.    

Barcelona va ser una ciutat de gossos de dia i gats de nit. Quan a la vella Europa, és a dir a Londres, es van publicar Dràcula, L’home invisible i la primera novel·la de Sherlock Holmes (Estudio en escarlata), a Barcelona s’inaugurava un tuguri per a noctàmbuls, que avui encanta els turistes i que es diu Els Quatre Gats.

Vivim en una ciutat que ha convertit la seva indolència de classe mitjana en esnobisme de pa sucat amb oli, i per això tot el que passa queda sempre una mica demodé. El més modern era fer-se invisible, beure sang, supurar intel·ligència en l’aire viciat dels baixos fons, però aquí miràvem a París, preferíem el xampany a la ginebra, la burgesia de ploma de marabú als diners fets amb el fuet, i per això Els Quatre Gats agafava el seu estil, el seu nom, d’un cabaret de Montmartre que acabava de xapar: Le Chat Noir. ¿Recorden del gat negre, el conte de Poe que tant agradava a Baudelaire? La història d’amor entre els Estats Units i França, és a dir el món modern, és el que va d’aquell gat borni i el seu alcohòlic propietari a la pantera rosa i l’inspector Clouseau. 

Però Marcos em matarà, perquè li vaig dir que la crònica d’avui seria per parlar del seu llibre i encara no he començat. Al dibuixant Marcos Isamat l’ajuntament li acaba d’editar Bcn.Gat, gatejant per la ciutat, un llibre on a base de traços gatifica, transforma en gats paisatges, personatges i escenes de la Barcelona contemporània. Deambulen per les seves pàgines alguns dels felins que ha donat la nostra ciutat, com Gato Pérez, naturalment, o aquell gat terrible de 13, Rue del Percebe, que lligava el ratolí a un coet (el posa per il·lustrar les terrasses dels edificis), o el gat Mao del Perich («érem veïns, diu, era un gat enorme i no especialment simpàtic»), i fins i tot el Gat Fèlix davant el Palau de la Música com a doble homenatge a dos Fèlix d’urpes ben diferents.

Un clàssic

Marcos Isamat dibuixa sempre amb llapis, i ser del grafit abans que del grafiti el converteix en un clàssic. Representen la seva obra un parell de galeristes, al llibre dels gats ha tirat més cap al còmic i el terreny il·lustratiu; però el fascina ficar-se en dibuixos grossos, alguns de fins a tres metres, impregnats de llimadures de fer punta als llapis. Els grisos, els fons, els fa amb tot aquesta polsina misteriosa i que segueix sent llapis, l’ha extret dels Staedtler, dels Faber Castell, fent-los fer voltes amb la maquineta del temps. Per totes les parets de casa seva hi ha penjat el que en diu «restes d’exposicions».     

Els dibuixos del vapor de les xemeneies a la fàbrica de sucre d’Olmedo són meravellosos. Com que és científic (s’ha dedicat molts anys a la recerca, i també abans, quan estudiava Biologia a Edimburg, feia els cartells del teatre universitari), es manifesta en aquests dibuixos de columnes de vapor de la sucrera la seva curiositat per tot el que sembla viu; mostra una capacitat profunda per captar el funcionament del que anomenaríem inert. Encara col·labora amb un equip que es dedica al redisseny de molècules humanes. Això és el que fa: vorejar la vida amb la punteta del llapis ben afilada, a veure si reacciona. Té una gata que es diu Manolita, i seguint-la per les escales apareixen emmarcats uns dibuixos de la palla acabada de tallar al camp de Valladolid, o els dibuixos de les joguines dels seus fills, els ninots, les tortugues Ninja, tots junts en un bodegó, a la manera de les vanités del segle XVII amb què aquells pintors meditaven sobre el pas del temps i la inutilitat de les passions.

Monges carmelites

Notícies relacionades

El gimnàs Sant Pau i 36 pisos socials estaran llestos en dos anys

Gerardo Lertxundi: "La connexió per la Diagonal també es pot fer amb bus si li dones prioritat"

Marcos viu amb la seva família en un antic taller de monges carmelites, on es reparaven orgues, al cor del barri de Gràcia. És una casa molt grossa i fascinant. Quan la va trobar estava plena de teclats d’eben i marfil, i hi havia també una màquina de manxes per afinar els tubs. Bona part de tot això ho guarda ara el Museu de la Música.

Manolita obre la porta de l’armari blanc de la cuina per demanar menjar i, quan el seu amo n’hi posa, el bol de vidre de la gata cascabelleja. Així es trenca el silenci extraordinari que ha deixat a la casa l’absència d’aquells orgues. Sobre la taula hi ha una font de codonys que els han donat uns amics de Lleida i que també li agrada dibuixar a Marcos. Com que avui fa fred, porta un mocador al coll i s’ha cordat l’armilla de punt, de color carbassa. S’enrotlla un cigarret i les ulleres li pengen obertes sobre les espatlles com unes velles alforges.