El temps dels jerseis

El millor d’aquesta campanya electoral és el tros de pont amb què ens l’estem estalviant. Almenys, el seu principi. La propaganda ja no és el que era, avui els eslògans es podrien intercanviar entre els partits i no s’hi veuria la diferència. Dels cartells d’abans, quan els murs eren de totxos vermells, potser el lema que més va impactar va ser el del PSUC que deia: «Les meves mans, el meu capital». Contenia molt significat aquella frase, per exemple unia intel·lectualitat i treball, perquè tothom sabia que El capital era el llibre dur de rosegar i que aquelles mans eren les d’un treballador dur de pelar.

    

Si la cara és el mirall de l’ànima, les mans són el mirall de la cartera. No hi ha res que representi millor l’honradesa que les mans d’una persona. D’això se’n van adonar de seguida els primers cristians, i per aquesta raó els Evangelis són plens de mans igual que el poeta Jean Cocteau a la famosa foto que li va fer Philippe Halsman per a la revista Life. Sembla que en aquesta imatge Halsman volia mostrar que Cocteau era molt polifacètic: poeta, dramaturg, cineasta, viatger, esnob...; però el cert és que li va sortir una divinitat hindú d’aquelles que tenen molts braços. Entre la profusió de mans que aquí envolten Cocteau dona voltes com la bola d’un malabarista aquella frase seva: «Soc un mentider que sempre diu la veritat».

Anunci a la caverna

En temps de l’Antic Testament no hi havia altres mans sinó les divines, potser perquè tot estava en mans de Déu. Era una manera de tancar els ulls, un intent d’oblidar que el primer home nascut en aquest món havia matat el seu germà amb les seves pròpies mans. Les mateixes mans que ens havien fet humans, fabricants d’eines, pintors de figures, també ens van fer criminals. Potser per això irrompen estampades en gran quantitat, amb la força, amb aquella ràbia, sobre les parets de les cavernes com anunciant ja que la cultura ens donaria el retrat de Cocteau. En la nostra literatura, Jean Cocteau va comptar amb grans admiradors, com Ramón Gómez de la Serna, que el va comprendre i va assenyalar els àngels que l’acompanyaven a tot arreu (ara m’adono  que potser les mans d’aquella fotografia no eren més que la representació del seu món angelical); i Cocteau també va tenir grans imitadors, com González Ruano, que va prendre del poeta la paradoxa contemporània, l’americana i la manera d’aguantar el cigarret.

Quan li van fer la foto amb les mans obertes, el militant comunista Luis Romero tenia 54 anys, és a dir que, en línies generals, ara mateix la meva generació té la seva edat. Les seves mans van servir perquè les nostres no fossin com les seves. En aquells dies, les seves també havien començat a ser mans de votar. Per això les ensenyava al cartell. No es vota el mateix amb les mans plenes de durícies que amb la manicura feta, encara que es voti el mateix partit. A les mans castigades d’un treballador, d’una treballadora, hi ha una ferida humana, i aquest estigma és el que les allunya de les mans del destí, el que ens les fa més pròximes que les de l’Antic Testament. Al principi de Gilda, quan estan llançant els daus, a Glenn Ford li diuen que té sort, i ell contesta que cadascú es crea la seva pròpia sort. Al final de l’Evangeli de Lucas, al passatge en què Jesús ressuscita, s’apareix als seus deixebles i els demana que mirin les seves mans perquè comprovin que no és un esperit, «ja que un esperit no té ni carn ni ossos com veieu que jo tinc». El que el ressuscitat porta a les mans són les ferides de la creu.

La ferida a la mà

Notícies relacionades

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Dimiteix el president del PP d’Esplugues per colar despeses personals a l’ajuntament

Ser humà és això: la ferida a la mà. Fins i tot es podria pensar que, abans de morir, Jesús era menys humà perquè llavors les mans les usava per sanar meravellosament, per obrar miracles. Amb Glenn Ford s’aprèn que la gent porta la seva sort a les mans, i amb Lucas també es veu que hi portem la nostra humanitat com una ferida. Tot el que un pot fer al respecte oscil·la entre el Quixot aquella nit davant de la foguera i un vell cartell polític que demanava el vot obrer, entre mirar-se les mans per pensar i ensenyar-les a tothom que passa. (A Mateu es diu que si la teva mà et pot portar problemes, millor que te la tallis, aquí surt la por de ser humà).

De tota aquella època en què les mans eren definitives, l’únic de real que conservo són els jerseis de llana que cada hivern m’anava fent la meva mare. Sempre era el mateix jersei, tot negre amb dues franges vermelles. Variava el tipus de llana, que comprava en una merceria del barri on la propietària ensenyava a fer punt a les clientes. Cada jersei requeria uns cinc cabdells i els teixia a estones perdudes, potser necessitava tota una setmana per fer-ne un. Els colors els va triar ella inspirada en el que suposava que jo pensava llavors de les coses, i potser fins i tot alguna vegada jo vaig creure que pensava alguna cosa. Ara, o penso o existeixo, però a les dues coses alhora no dono l’abast. Cada vegada que torna el fred em poso aquests jerseis com si fossin la meva verdadera pell. Aquí tenia raó Almodóvar, més que la pell que té, un és la pell que habita.