Ser o no ser un souvenir

Segons com es miri, resulta que ser un souvenir és un triomf. Potser no la classe de triomf que l’artista estava buscant, potser arrufaria el nas si algú, un vident amb poders sobrenaturals, es presentés al seu estudi, el seu despatx o a la porta del seu taller i li digués que el futur li té reservat convertir la seva obra en una estatueta reproduïda milions de vegades en alguna fosca fàbrica d’alguna remota regió de la Xina; potser, més que arrufar el nas, tindria un atac de nàusea només de pensar a veure el fruit del seu esforç convertit en mercaderia fabricada amb materials sintètics de baix cost, feta per ser exposada en el millor dels casos en un prestatge al costat d’un cendrer i una ballarina de porcellana, i en el pitjor, per ser oblidada al fons d’un calaix, o a la butxaca lateral d’una maleta. ¿Era aquesta la immortalitat que li reservava el temps? Per fortuna per a l’artista –i per a la integritat del seu sistema nerviós, probablement– els vidents amb poders no existeixen, i el temps que ha de passar perquè les obres es tornin souvenirs és tan gran que la seva indignació quedaria registrada com a màxim en un imperceptible i subterrani estremiment de cendres. Per als que creuen en fan­tasmes.

    

Però segons com es miri és un triomf, perquè al capdavall és l’estadi final de l’entronització de l’obra: ja va obtenir els deguts reconeixement i fama, ja va ser exposada als grans museus o ja va ser declarada patrimoni; ja forma part d’un imaginari comú. Paradoxalment, tornar-se barata, tornar-se estatueta de plàstic, en resum, tornar-se popular és l’última baula de la cadena. Potser pensa en això Gaudí mentre aixeca a la mà una de les estatuetes de la Sagrada Família, de la seva Sagrada Família, estatueta que algú li ha portat al taller o que ell mateix ha comprat en una botiga de la Rambla i la mira així, amb curiositat, potser preguntant-se què ha fet ell per merèixer això, o potser orgullós, qui sap, que la seva magna obra hagi acabat convertida en adorn de saló de llar. Han obrat aquesta especulació pictòrica els artistes Arcadi Poch i Lucas Milà i ho han fet a la façana de l’Hotel Sagrada Família, al carrer de Còrsega, gairebé a la cantonada amb Marina. Gaudí, no les seves cendres, enfrontat al futur.

El paraigua de Harpö

«Es tracta de suscitar la reflexió», diuen. «Nosaltres ho veiem com: ‘Què pensaria Gaudí si aixequés el cap’». Poch i Milà són dos personatges coneguts del món de l’art urbà de Barcelona, dos artistes que fa anys que estan treballant al carrer, però no només al carrer. El mural que acaben de donar per acabat al cap de dues setmanes de treball –no és ampul·lós dir que intenses– l’han portat a terme mentre per exemple Milà ultimava els detalls d’una exposició, Mundo apalingo, que tenia previst inaugurar ahir a la nit a Le Bath Gallery de Gràcia, i mentre Poch treballava fins ben entrada la matinada en un llibre sobre art polític, Artivism, que té com­promès amb una editorial londinenca. Quan s’ajunten per pintar junts ho fan sota el rètol d’estudi Harpö, i així han portat a terme fins a mitja dotzena de treballs, normalment a partir d’un encàrrec. Fa un parell d’anys, després de pintar la façana d’un edifici a Muntaner amb Provença, els va trucar la interiorista del Sagrada Família. Volien fer alguna cosa a la seva façana, però no sabien què. Estaven oberts a propostes.

Notícies relacionades

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Dimiteix el president del PP d’Esplugues per colar despeses personals a l’ajuntament

    

Gaudí mirant atentament el souvenir –dir analitzant també és apropiat– és gairebé el mateix que pensar en Goya descobrint que Saturn devorant el seu fill ha sigut convertit en un imant per a neveres, o que ser un Van Gogh ressuscitat que comprova que la gent beu de tasses decorades amb la seva cara; o que imaginar El Bosch contemplant els miops llustrar els vidres de les seves ulleres amb mocadorets que reprodueixen El jardí de les delícies. «És una imatge impossible, Gaudí amb un souvenir, però senzilla, i susceptible de ser mirada i interpretada de diverses maneres», diu Poch. Ara que les fulles dels arbres gairebé totes han caigut el mural es pot veure amb facilitat des de gairebé qualsevol lloc del carrer, però està igualment concebut perquè a l’estiu la gent pugui aprofitar les finestres que deixa la frondositat. Allà estarà, entre les fulles dels plàtans, Gaudí intentat respondre a aquest misteri existencial. ¿És bo ser un souvenir?