L'últim mico

«Aquí hi ha el rei de la casa», diu la Mari a l’entrar a l’habitació del Marcelino. Ningú li diu així. Segueix sent el Linito, amb 34 anys. «És el meu fill», afegeix la Mari amb to maternal. «Un fill que m’ha sortit pelut», riu.

    

Linito és un mico. Així que te l’imagines a la seva habitació davant d’un pòster de King Kong, mirant a la tele El planeta dels simis. Però no. Hi entres i està jugant amb ninots en una gàbia. Fins que veu els convidats i es posa a xisclar. «No li agrada la gent –el disculpa la seva propietària–. I els homes, menys».

    

El Linito és un caputxí, com la mascota dels Piratas del Caribe, com el mico nazi d’Indiana Jones a la recerca de l’arca perduda. Aquest no fa cara d’anar amb els dolents. Una mica sibarita sí que s’ha tornat, reconeix la Mari. Es menja diàriament un ou de guatlla passat per aigua per esmorzar. «Fins i tot li pelo les pomes», explica la propietària. «És el meu hereu», es justifica. El Linito, diu, és la seva única família. Fa ¡34 anys! que comparteixen pis, des que el mico tenia mesos. «Sí, sí, no m’he mogut d’aquí per no deixar-lo sol», assegura. «I jo no volia micos», s’arronsa d’espatlles. 

    

La Mari és pintora. ¿Edat? «Tiraaaaa –diu rient–, jo no tinc edat», respon a l’estil Jordi Hurtado. A més del mico, té un ocellet i un colom que es va trobar pel carrer. S’ha emportat a casa fins i tot una llagosta ferida. «Aquesta soc jo», diu.

    

El Linito era el mico del nòvio d’una veïna seva, explica la Mari. L’antic propietari el va intercanviar per una navalla suïssa a Veneçuela. El va capturar un indi que es deia Marcelino. Un dia, la seva veïna li va demanar que se’l quedés el mes de les seves vacances. I, l’any següent, un altre cop. «Jo li anava agafant carinyo», recorda la Mari. Al tercer any, quan el propietari de llavors va anar a buscar-lo, el Linito es va amagar sota el safareig. «Es veu que aquell home l’estomacava», explica la Mari. «Després vaig saber que havien mort altres micos que tenia». I es va quedar el Linito. «¡45.000 pessetes em va costar! Llavors era un capital. Però sabia que si no, no el veuria l’any següent».

    

Han passat 34 anys, amb aparició a Frank de la Jungla inclosa. El Linito ara ja no surt de la gàbia. «Feia dolenteries», justifica la Mari. Però ella segueix sense voler sentir parlar de portar-lo a un santuari de primats. El cas del seu «fill pelut» és ja una excepció. Fa tres anys, l’ordenança de Barcelona va prohibir tenir primats en captivitat. Així que es podria dir que és l’últim mico (sense metàfores). Que se sàpiga.   

    

«Queden els titís», esbufega l’Andrea. Són micos que no superen els 18 cm. «Estic segura que se’ns en escapen tants…». Andrea Torres –28 anys– és biòloga i primatòloga. Visita la Mari i el Linito periòdicament. És tècnica del departament d’animals salvatges de FAAD­A (Fundació per a l’Assessorament i Acció en Defensa dels Animals). Vigila tant el comerç il·legal com el benestar dels animals salvatges legals que hi ha a les cases.   

    

L’Andrea ha vist més animals salvatges a Barcelona que Mowgli en tot El llibre de la selva. «L’última moda són els suricates» (el Timon d’El rei lleó). La moda anterior, la dels porcs vietnamites, va deixar per les muntanyes un rastre d’exemplars de creuament de porc vietnamita amb senglar. «També hi ha petaures», assegura l’Andrea. (És un miniesquirol volador amb la mirada del gat de Shrek. «Sé per Facebook que hi ha algun caiman –segueix enumerant–, moltíssims pitons, óssos rentadors, minidracs, guineus fennec, que són unes guineus petitetes amb les orelles molt grosses». L’Andrea els descobreix per Facebook i en anuncis on line. «I el veí que t’avisa». Fins i tot els propietaris els truquen quan es veuen sobrepassats. Hi ha animals que es deprimeixen tant que arriben a automutilar-se, explica la biòloga.

    

Si amplies la recerca a la província de Barcelona, trobes zebres, llames, un lleó, un elefant en un jardí de 100 metres quadrats. Hi ha botigues on line que tenen «en estoc» hienes, cangurs, guineus àrtiques. És legal (si estan criats en captivitat i tenen la seva documentació). 

Un guepard a casa

«El tema dels animals salvatges és més greu del que la gent es pensa», diu l’Andrea. «Jo sempre intento explicar que per més que estimis l’animal, per més bé que el tinguis, és salvatge. I cadascun té les seves necessitats. Per exemple, els suricates es passen el dia cavant i prenent el sol. Sempre en clan. La gent adquireix un petaure i després et diu que no el vol perquè a la nit fa molt soroll. És clar, ¡és nocturn!».

Notícies relacionades

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Dimiteix el president del PP d’Esplugues per colar despeses personals a l’ajuntament

    

¿El més estrany que ha vist? «Un guepard a casa, a prop de Granollers. Una adolescent es va fer una foto agafada a ell. Era un concurs de Facebook: La meva mascota i jo».