Anar al contingut

El ritual turístic d'aixecar torres de pedres amenaça els paratges naturals

El disbarat de la litolatria ja té un vídeo viral que alerta dels danys que causa aquesta pràctica

Carles Cols / Barcelona

1502208089486

periodico

A Galícia els anomenen amilladoiros i són, en la més mística de les seves lectures, proves pètries del pelegrinatge. És a dir, que camí de Santiago, el pelegrí posa la seva pedra al cim del munt per si, ¡apa!, arriba el Judici Final i cal acreditar que s’han anat a visitar les relíquies de l’apòstol a la Meca gallega. Al Perú, a aquests monticles de còdols se’ls coneix com a apachetas. A Mongòlia són els ovoos i, ves a saber per què, cal fer tres voltes al seu voltant abans de prosseguir la marxa. Més elaborats són els tsorteng tibetans, molt punyeters també, i si no, que l’hi diguin al capità Haddock. «¡Passa per l’esquerra, Sahib», li crida el xerpa Tharkey, però ell prou en té de no partir-se la crisma i xoca de cara contra un d’aquells túmuls cerimonials.

Tenen més noms. Cairns, a les illes britàniques. Tots aquests són exemples de litolatries, paraula preciosa, literalment l’adoració de les pedres, però sota aquest paraigua no hi cap la moda que està pervertint el paisatge del nord de Menorca, bona part del de Formentera, el Cabo de Gata, algunes illes Canàries i que ja va apareixent al cap de Creus. Arriba una parella o un grup (tant se val) a un lloc paradisíac, recull un munt de pedres i aixeca una torre en equilibri. És com una comunió paulocoelhista amb la naturalesa. Filosofia paleozen. El fast-food de la litolatria.

Aquesta moda, que no és nova però que va en augment, ja té la seva micropel·lícula de denúncia. El títol és concís, Piedra, un treball de Voodoo Productions. El propòsit de Txell Sabartés i Lalo García en aquesta obra és, en menys de tres minuts, exposar les conseqüències inimaginades i indesitjables d’aquest costum. La tonteria no s’atura. El 2015, l’Institut Balear de la Natura ja va haver de fer un pas endavant i va editar uns cartells explicatius sobre els perjudicis d’amuntegar pedres. La vegetació autòctona és fràgil. Creix a l’abric de les roques, igual que la fauna endèmica. Les pedres, en una illa com Menorca, són una mena d’abric natural contra l’evaporació i, en conseqüència, contra la desertització. I després hi ha, és clar, l’impacte visual del disbarat, l’absurditat que un paratge natural salvatge hagi sigut alterat, que l’empremta humana estigui present es miri on es miri.

«CULTURA DE LA BANALITZACIÓ» 

Jaume Mascaró, antropòleg, filòsof i defensor del patrimoni menorquí, recorre al que ell mateix reconeix que és una frase fàcil, però oportuna, per centrar la qüestió: «La cultura de masses és la cultura de la banalització», diu.

El turisme i les seves contraindicacions és un debat que no s’atura. És polièdric i cada cara té el seu què. Estan els sous del sector, la parctematització dels centres històrics, els pisos turístics com a arma de gentrificació massiva, les visites blitzkrieg dels creueristes, l’agonia del comerç tradicional…, i, segons Mascaró, una faceta poc tinguda en compte, la dels rituals turístics. ¿Què és un ritual turístic? Per exemple, la parella que tanca un candau en un pont d’aquella ciutat o aquella altra i llança la clau al riu en senyal d’amor etern.

El cas més cèlebre és el del Pont des Arts de París, que com va amenaçar ruïna per l’excés de pes va obligar les autoritats municipals a retirar-los tots, però d’aquesta pràctica n’hi ha rèpliques en desenes de llocs, com Florència, Nova York, Canberra i Alger, per citar quatre de quatre continents diferents. És el pes del mimetisme el que impedeix que pari la roda, afegeix Mascaró. Fem el que veiem, sense analitzar les conseqüències.

El clímax d’aquesta absurdi tat pot ser que siguin els candaus que es venen ja oberts en la rèplica de la Torre Eiffel de Las Vegas. Els propietaris d’aquell negoci han habilitat un lloc per tancar-los i que els enamorats es creguin que així segellen el seu amor. L’única cosa que se’ls demana a canvi és que no tirin la clau des de dalt de la torre. Per alguna cosa, ¡ai!, ho deuen dir.

Las Vegas, però, no és un paratge natural. Ja s’ho faran. Les costes balears, el cap de Creus i el Cabo de Gata, sí, i d’aquí ve que el govern de les Illes dediqui temps i diners a combatre la plaga de les torres de còdols i roques. Als cartells editats es recorda als visitants que aquesta construcció té una funció molt precisa en la cultura local, la de marcar el camí als excursionistes. Si està a la dreta del camí en una bifurcació, indica que cap a la dreta és la via correcta.

Les desenes de torres de pedres en les cales del nord de Menorca i aquí, allà i més enllà de Formentera no tenen res a veure amb això, no indiquen res, excepte, ¡ehem!, que la conducta humana és en ocasions de la complexitat d’un puzle de dues peces. Se sumen dues forces, la del mimetisme i la de les ganes de deixar empremta, de dir «jo he estat aquí». No està de més recordar que en les columnes dels temples egipcis es conserven a la perfecció firmes datades de la soldadesca napoleònica, i d’això ara fa 200 anys.

ARTISTA DE LA DISCIPLINA 

Les columnes de pedres floreixen per l’acció combinada d’aquestes dues forces i, potser, també per la part de repte que aporten. Hi ha fins i tot un artista d’aquesta disciplina, Bill Dan. La seva obra és fàcil de trobar a internet. La seva especialitat són els equilibris aparentment impossibles. Pur circ, cosa que el disculpa en part, perquè també és fàcil trobar alguna pàgina web que li posa mística a les construccions de pedra. «El teu esperit ha de ser com aquelles pedres col·locades una al damunt de l’altra. Les roques són les experiències de la vida. La columna ets tu». No val la pena afegir-hi res més. Està tot dit.

Temes: Balears Turisme

0 Comentaris
cargando