El fred que fa

Quan a Barcelona fa fred, a la perifèria en fa de veritat. A l’hivern, a Barcelona s’hi va molt per estar calentet, igual que a l’estiu s’hi va per enxampar l’huracà d’aire condicionat que surt per les portes d’El Corte Inglés, o també el que es prenia abans tan a gust contemplant l’aparador de l’extinta sastreria Modelo, al principi de la Rambla. A El Corte Inglés, a la FNAC..., als llocs amb escales mecàniques, hi ha a més l’al·licient de refrigerar-nos visitant plantes com si fóssim al jardí botànic. Poden ser dos o tres graus de diferència els que hi ha entre el centre de Barcelona (a favor seu) i els barris que l’envolten, però la vida és una qüestió de dècimes de la mateixa manera que la loteria és una qüestió de dècims.

No és el mateix el fred de quan comença el dia que el fred de quan s’acaba. Existeix un fred de dia i un fred de nit de la mateixa manera que es practica una pesca diürna i una pesca nocturna. El fred de nit és també un fred de «la llum», com en diuen els pescadors de la pesca de bot amb els fanalets encesos per atraure els peixos, principalment sardines.

Qui en sap d’això, i ho explica molt bé, és Joan Coscubiela, que, quan una altra democràcia era possible, va ser advocat a CCOO de la construcció i tota la pesca. Ara es consola corrent maratons i és diputat al Parlament, mentre que la lluita pel poder voleteja al voltant d’altres fanalets. Des de Diògenes, l’home és un animal que tendeix al fanal. Per aquesta raó, el fred nocturn és un fred cínic. Sap de sobres que ell és el fred autèntic, i que el del dia no passava de fredor o de rasca. És un fred que té molt clar que es quedarà sol, amb tota la ciutat per a ell, tan bon punt la gent torni a casa seva abrigá, com cantava Triana a Desnuda la mañana.

Sense guants, amb bufanda

Als matins el fred és una qüestió social, de lluita de classes. El personal el comparteix, agrupat sota la marquesina, mentre espera l’autobús per anar a la feina. Aquesta és la diferència entre l’aristocràcia i la classe obrera: mentre que uns tenen marquesones, d’altres tenen marquesines. 

El fred del que va a treballar al Carrefour és un fred amb baf i de mans fregades, com si s’hagués fumat un Cohiba i volgués fer-se ric. I el fred del que ja és ric té una frescor no reciclable feta de la neu artificial que li paren a manera d’alfombra quan el veuen arribar. Durant l’hivern, els treballadors en vaga (ara es diu en conflicte) en lloc de proclamar consignes esternuden molt fort. Però la veritat és que ja no fa un fred com el d’abans ni l’atur és el que era. Ara de gelar-se se’n diu sensació de fred, i de seguir a l’atur, sensació d’ocupació. 

L’únic ecosistema on el canvi climàtic no ha arribat és en el de la política. Per allà hi corren cada vegada temps més freds, cosa que explica que tinguem a tants llocs dirigents que semblen estalactites envoltats d’un munt de sangoneres penjant.

A Barcelona aquest va sent un hivern de fred sense guants però amb bufanda. La gent ha optat per portar les mans a les butxaques perquè no té res més per ficar-s’hi. Com que al carrer no hi ha manera de combatre el fred, es dona a entendre que causa indiferència i aquest és el motiu pel qual es veu passar tothom encongit d’espatlles. El fred del carrer de Pelai és diferent del del carrer de Tallers, i això que només hi ha uns metres de distància entre tots dos. En el primer, dia i nit hi fa un fred nocturn, i potser per aquesta raó sembla que tot l’any sigui Nadal en aquest carrer. En el segon, és un fred diürn, amb llum (i paisanatge) de platja de Benidorm.

Notícies relacionades

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Dimiteix el president del PP d’Esplugues per colar despeses personals a l’ajuntament

Abans que aparegués la novel·la gràfica i els personatges sortissin tota l’estona amb els ulls molt oberts i rascant-se la barbeta, els dibuixants de tebeos es fixaven molt en la gent per poder retratar-la. En un antic almanac del DDT, Peñarroya (que sabia posar amb més gràcia que ningú les ratlles de la cara) va plasmar les quatre cares de l’hivern, que són: la cara del que es fica al llit i el troba gelat; la cara del que s’està posant la sabata al peu del penelló; la cara del que sospita que no està ben tapada la bossa d’aigua calenta, i la cara del que s’adona que, en efecte, la bossa no estava ben tapada.

Ficat fins al moll de l’os

Però tot això és en relació amb el nostre fred amable de Barcelona; al nostre fred humit de ciutat concentrada en si mateixa que busca en els crims de la novel·la negra el que guarda a dins dels armaris. (També es fa un tipus de literatura criminal sota zero, que es dona a la novel·la nòrdica, i per aquest motiu els seus autors tenen noms del tipus Jo Nesbø, que porta posada una bufanda a l’última lletra del cognom.) En realitat el fred verdader el tenim davant nostre, garrotejant i congelant vius tots aquells refugiats que busquen un lloc on res d’això els pugui passar. Sembla que tot succeeixi a les portes d’Europa, però ho portem ficat fins al moll de l’os. El fred d’allà fora sempre acaba calant.