Adéu a El Ingenio, la botiga encantada

Durant un temps va ser comú que els rellotges d’artesania lluïssin una advertència en llatí, 'mors certa, sed hora incerta', i no era per ganes d’amargar. Això que la mort arribarà, però que no se sap quan, no era per fer iuiu cada vegada que es miraven les agulles, sinó que era una invitació en tota regla a disfrutar de la vida. És amb aquest ànim que comença aquesta excursió al número 6 del carrer de Rauric, seu des de 1838 d’El Ingenio, una botiga única en el seu gènere, que se sap que escura els seus últims dies des que els barcelonins van descobrir que un dels preus a pagar per ser allò que no hi ha en això del turisme internacional era la defunció de desenes d’establiments icònics.

    Alguns van desaparèixer per culpa de lloguers inassumibles. Altres, perquè va passar la seva hora. El cas d’El Ingenio és més inusual. Ara que s’ha acabat el carnaval, abaixarà definitivament la persiana perquè la seva propietària, Rosa Cardona, la dona que tot nét voldria per àvia, no ha trobat ningú a qui traspassar amb garanties el negoci. No només buscava un bon gestor, que d’això sí que n’hi ha, sinó algú que a més tingués bones mans artesanes en la confecció de capgrossos de paper maixé. Algú que reunís aquestes dues aptituds, no l’ha trobat.

   

AVIAT

 No hi ha dia decidit encara per posar fi a la llarga vida d’El Ingenio, 'mors certa, sed hora incerta', però els cartells de liquidació d’existències i alguns buits a les centenàries prestatgeries del local conviden a pensar que els llums s’apagaran, ara sí, molt aviat. El que toca, doncs, és disfrutar d’una penúltima visita a aquesta captivadora botiga, de la qual s’acostuma a destacar la seva llarga vida (178 anys són molts) i s’ignora (només és una teoria, improvisada aquí amb intrepidesa desmesurada), que està viva, com una casa encantada, sí, com un 'poltergeist' del Gòtic, però de bon rotllo. Una afirmació tan insensata s’ha de sustentar, i a les proves anem. 

 

El Ingenio es va fundar el 1838 com a centre de producció de capgrossos i gegants per part de Benet Escaler, membre d’una saga d’artistes de la qual es recorda sobretot el seu fill Lambert, perquè va ser el que anys després va provisionar els arquitectes del modernisme de tots aquells bustos femenins esculpits que emergien com a aparicions del més enllà dels envans de les seves obres. Fins aquí, res d’estrany. El cas és que a mitjans dels anys 20, els Escaler es van veure en la necessitat de desprendre’s de la botiga. 

    La va adquirir l’avi de Rosa Cardona, Delfí Homs, que tenia un petit negoci d’imatgeria catòlica a prop de la Catedral, però que buscava un nou local. Se’n va anar amb els seus sants al número 6 del carrer de Rauric i els va posar a l’aparador. Devia ser que a l’esperit que habita El Ingenio no li va agradar el nou enfocament comercial, perquè Homs, d’un dia per l’altre, va canviar d’idea. «Va posar els sants al magatzem i va tornar a posar els dimonis a l’aparador». Així ho explica la Rosa.

   

FORÇA HIPNÒTICA

Que aquesta acumulació de testes descomunals i de desenes de trastos de difícil classificació (artefactes de màgia, material de circ, articles de broma, ales d’àngel, ales de dimoni, sabates i nassos de pallasso... ) tenen una força hipnòtica i captivadora és una cosa que se sent així que es traspassa la porta. Li va passar a Salvador Dalí, client fidel, a Joan Brossa, que va obsequiar la botiga amb un parell de les seves circenses lletres gimnastes (per entrar-hi, s’hi ha de passar per sota en ple exercici de trapezi), a la 'troupe' de Comediants i, sobretot, a Josep Cardona Torres, el pare de la Rosa, personatge que sol quedar injustament en segon pla i que té el seu què.

   

 Era pagès a Sant Antoni d’Eivissa quan es va casar amb la filla de Delfí Homs. L’embruix que el contingut d’El Ingenio va produir en ell sembla que va ser majúscul. Va aprendre l’ofici i, en certa manera, és el responsable que l’establiment sigui una visita obligada de la ciutat segons destaquen les més influents guies turístiques de la ciutat, a l’altura, posats a buscar una comparació excèntrica com poques, de la novaiorquesa Maxilla and Mandible, que fins al seu també lamentable tancament era el millor lloc del món on comprar, entre fòssils d’espècies extintes, un crani humà i altres rareses. 

    A la dreta, segons s’hi entrava, hi havia un cistell amb falanges de dits a menys d’un dòlar. Enfonsar-hi la mà quan el dependent no mirava proporcionava una revitalitzant angoixa.

 

INOBLIDABLE

Notícies relacionades

Una carrera solidària per a famílies i gossos

El cotxe que multa vehicles en carrils bus comença a sancionar avui

   La qüestió és que amb l’imminent decés d’El Ingenio no desapareixerà només una botiga d’aquestes pomposament qualificades com a emblemàtiques, definides així per la seva fusteria interior o per la seva centenària tradició i de les quals només queda, en una vintena llarga de casos, una tristoia làpida a terra, sinó d’un negoci únic i irrepetible.

   'Memento finis', diu un altre proverbi en llatí. Recorda’t de mi. Així serà.